drassana

mestrança, astillero (es), shipyard (en)

f

Transports

Les drassanes de Barcelona, segles XIII-XIV

© Fototeca.cat

Establiment vora la mar o vora el riu on són fabricats i reparats els vaixells.

Reconstrucció d’una drassana romana del segle II dC

Des dels primitius rais fins als actuals transatlàntics, la construcció naval ha evolucionat molt i, doncs, semblantment s’ha esdevingut amb les drassanes. Llur forma més rudimentària aparegué quan la construcció de vaixells adquirí una gran importància i es féu especialitzada, com s’esdevingué amb els antics egipcis, els fenicis i els grecs. Bé que durant el segle XVIII hom començà a bastir embarcacions de mides considerables, és des de la segona meitat del segle XIX, amb l’aplicació de l’acer i la introducció de la màquina de vapor, quan es produí una transformació important a les drassanes. El desenvolupament de la construcció en sèrie de grans seccions del buc, arran de la Segona Guerra Mundial, influí en la concepció i organització d’aquestes indústries i en determinà l’evolució d’acord amb les noves tècniques, la culminació de les quals és, a hores d’ara, l’aplicació dels calculadors a la construcció naval. Una drassana moderna comprèn, essencialment, les instal·lacions següents: oficines, sales de disseny, sala de gàlibs, zones de treball per a la fabricació i el muntatge de conjunts prefabricats, magatzems per a acer i altres materials, grades de construcció, el nombre i la mida de les quals donen una idea de la capacitat productiva de la drassana, tallers per a la fabricació d’equips i accessoris, mitjans adequats per al maneig i trasllat de materials, com són una bona quantitat de grues potents i una xarxa de ferrocarrils, molls d’armament, on puguin ésser amarrats els vaixells durant el període d’habilitació, després de la fusa, i, sovint, algun dic flotant.

Les drassanes de les costes catalanes, com les d’arreu de la Mediterrània, s’establiren en els erms de vora les platges a base d’instal·lacions eventuals molt simples, sempre a l’aire lliure, amb espais per a emmagatzemar la fusta, un lloc per a torrar les taules i terrenys per a estendre-hi les estepes. Bancs de fuster, pollines, banquets i grills romanien escampats, però hom arranjava curosament la ferramenta en una barraqueta de fusta (mestrança). Les drassanes catalanes més antigues testimoniades daten del segle XI: són les que hi hagué al peu de les muralles de Barcelona, tocant a la porta del Regomir (suprimides al segle XIII amb la construcció de les noves Drassanes de Barcelona), i les que els musulmans tenien a Tortosa (a la ribera de l’Ebre) i a Dénia. Les Drassanes del Grau de la Mar, a la ciutat de València, remunten al segle XII, i les de Palma, al segle XIV (1319). Després de la decadència del comerç català a partir de la segona meitat del segle XV, les drassanes estigueren principalment al servei de la marina reial, i a partir de la fi del segle XVI passaren per un llarg període d’inactivitat, fins al punt que els antics edificis foren destinats a unes altres funcions. Des del segle XV, contràriament, s’inicià la florida de les drassanes de la costa de Llevant, sobretot a Arenys de Mar, Blanes, Sant Feliu de Guíxols, Calella i Mataró; al segle XVII, a més, es desenvoluparen les de Canet de Mar. A partir del s XVIII sobresurten les de Blanes i d’Arenys de Mar, a les quals s’afegiren, al segle XIX, les del Masnou i de Vilassar de Mar. En general, des del 1778, que s’inicià la llibertat de comerç amb Amèrica, fins a la fi del segle XIX, les drassanes dels Països Catalans assoliren l’activitat màxima. Diversos fets influïren en llur decadència posterior: l’aplicació del vapor a la navegació, la supressió del dret diferencial de bandera, la competència del ferrocarril a la navegació de cabotatge, la pèrdua de les colònies i la manca d’esperit renovador dels naviliers. Llevat d’alguna fusa esporàdica, les drassanes començaren a llanguir i a plegar, bé que algunes, en especialitzar-se en la construcció de barques de pesca i embarcacions esportives, han perdurat fins avui. Pel que fa a les modernes drassanes de construcció de vaixells metàl·lics, la més important dels Països Catalans és la de València (de la Unió Naval de Llevant), seguida per la de Palma ; a Barcelona, l’activitat és limitada a tallers de reparació, on hom ha construït algun bastiment de molt reduït tonatge.