Aquesta relació s’estableix per l’ús repetit que el subjecte fa de la droga. La drogoaddicció es pot donar tant amb substàncies que gaudeixen de mercat legal (alcohol, tabac, certs preparats farmacèutics, substàncies volàtils, etc) com amb d’altres el comerç i la circulació de les quals són il·legals (haixix, heroïna, cocaïna, etc). La drogoaddicció, referida sobretot a drogues il·legals d’administració endovenosa, com l’heroïna, començà d’ésser un seriós problema al món occidental a la fi dels anys cinquanta i començament dels seixanta, principalment als EUA. Als Països Catalans aquesta habitud no es manifestà amb una incidència clara fins els anys 1977 i 1978; però d’aleshores ençà constitueix un greu problema social i mèdic que s’expressa, d’una banda, per l’alt índex de delinqüència entre els drogoaddictes per tal de poder-se sufragar el cost elevat de la droga i, de l’altra, per la forta incidència de determinades malalties que es donen entre els addictes, derivades sobretot d’inoculacions de substàncies tòxiques conjuntament amb la droga i de la manca d’asèpsia en les injeccions. Algunes d’aquestes malalties són l’hepatitis, les endocarditis i les micosis; a més, hom ha comprovat que aquest col·lectiu constitueix un grup de risc per a patir de la sida. Les característiques que pren la drogoaddicció varien molt segons el subjecte i la mena i la quantitat de droga usada. És un fet notable que la majoria de drogoaddictes actuals són gent jove i adolescent. En l’explicació d’aquest fenomen hom no pot descartar el fet històric que molts joves, en la dècada dels seixanta, pretenien protestar contra les injustícies de la societat, fent, entre altres coses, ús de substàncies prohibides i experimentant plaers desconeguts per la resta de la societat. Després, però, el fenomen ha perdut en gran part la seva significació protestatària en el seu aspecte obertament social i ha pres un caràcter més individual, com de queixa personal contra el malestar que sent un individu concret, al si de la comunitat on viu. De vegades sembla que la motivació que ha dut una persona a la drogoaddicció sigui simplement el desig d’experimentar el plaer que proporciona la droga. De totes maneres, en l’ús repetit d’una droga, que porta a la drogoaddicció, sembla que quasi sempre hi ha una recerca més o menys conscient d’evasió de la realitat. La drogoaddicció representa una veritable esclavitud per a la persona que la sofreix, que no és capaç de viure sense la droga. Per aquest motiu hom l’anomena també drogodependència. Hom acostuma a diferenciar la dependència psíquica de la dependència física. La psíquica indica que el subjecte no pot desfer-se de la substància perquè se sent psicològicament reclamat per ella; i la física indica que l’organisme necessita el producte perquè el seu funcionament sigui normal. La manca d’administració de la droga produeix la síndrome d'abstinència. De les drogues més usades, causen les dues dependències l’opi i els seus derivats, els opioides (morfina, heroïna, metadona, pentazozina, tilidina, etc) i els barbitúrics. Causa solament dependència psíquica la cocaïna. El mecanisme pel qual es produeix l’addicció a la drogodependència encara és desconegut. El fet que a nivell del sistema nerviós hagin estat descoberts elements receptors d’algunes drogues fa pensar que aquestes, en unir-se als receptors, ocuparien el lloc i substituirien el paper de certs neurotransmissors naturals de l’organisme. La presència repetida de les drogues en el sistema nerviós faria que l’organisme anés substituint els seus neurotransmissors naturals per les drogues i, d’aquesta manera, esdevindrien imprescindibles a l’organisme, el qual, així, en dependria i es veuria obligat forçosament a procurar-se-les. Aquesta explicació, però, no dóna resposta suficient als diversos fenòmens que comporta la drogoaddicció, com el fet que algunes drogues produeixin dependència psíquica solament i d’altres psíquica i física; que l’ús ocasional d’una droga, després de molt de temps d’abstinència, torni a desencadenar novament la drogoaddicció, etc.
f
Sociologia
Psicologia