El moviment que en resulta, amb la renovació de l’actitud espiritual, suposa una visió positiva del món i de l’home. El moviment ecumènic comporta una ideologia, un sistema i fins i tot una organització, bé que cap d’aquestes dimensions no sigui una finalitat. No cerca el retorn d’una confessió a l’altra ni tampoc les confronta amb la pruïja del triomf d’una d’elles. Creu en les possibilitats de creixença de la unitat que ja existeix i, mai que arribés a acomplir del tot la seva tasca, com a mitjà que és, el moviment ecumènic hauria de desaparèixer. Tot i algunes temptatives com els concilis primer de Lió (1274) i de Florència (1479), l’ecumenisme pròpiament dit és un moviment del segle XX. Té els precedents en la renovació de l’eclesiologia catòlica impulsada per Johann Adam Möhler, el resultat d’una confrontació positiva entre el catolicisme i el protestantisme que preparà el camí de l’ecumenisme, del qual foren capdavanters Paul Couturier (ecumenisme espiritual) i Yves M. Congar (ecumenisme teològic) i el monestir de Chevetogne, fundat per L. Beauduin, en el camp catòlic. La superació del liberalisme protestant del segle XIX, per obra de K. Barth, juntament amb l’exigència de donar un testimoni missioner de tots els cristians units, posà també unes bases segures al moviment ecumènic actual.
La conferència d’Edimburg (1910) ocasionà el naixement dels grans organismes ecumènics: Vida i Acció (1925), Fe i Constitució (1927) i, el 1948, el Consell Ecumènic de les Esglésies. Les converses de Malines entre els catòlics i els anglicans (1921-25) foren el primer intent seriós, però fallit, de diàleg. Els moviments de renovació bíblica, litúrgica, teològica i pastoral portaren a un canvi d’actitud de l’Església catòlica envers l’ecumenisme en el concili II del Vaticà, especialment en acceptar la llibertat religiosa, el caràcter eclesial de les altres confessions cristianes i la necessitat de renovació de totes les esglésies, excloent la teoria del retorn defensada fins aleshores. El 1960 fou creat a Roma el Secretariat per a la Unitat dels Cristians, dirigit pel cardenal A. Bea i posteriorment pel cardenal Willebrands. Des d’aleshores s’han multiplicat els gests simbòlics d’acostament entre les diverses confessions cristianes, però hom té la sensació que no s’han produït avenços en la unió efectiva dels cristians. La proposta més audaç ha estat fins ara la de Konrad Raiser, secretari general del Consell Ecumènic de les Esglésies, presentada el 1996 a Trèveris (Alemanya), que considera que cal pensar en un concili genuïnament universal perquè els diàlegs bilaterals resulten insuficients. Aquesta idea ja fa temps que és acariciada; llançada en la IV assemblea general del CEC (Uppsala 1968), fou represa en la VI (Vancouver 1983) i recordada en l’assemblea ecumènica europea de Basilea (1989) i la mundial de Seül (1990). La comissió executiva de l’aliança reformada mundial l’acollí molt favorablement (1996), així com la Conferència de les Esglésies Europees (KEK).
Per part de l’Església catòlica oficial, hi ha hagut la publicació de documents importants, especialment el Directori per a l’aplicació dels principis i de les normes sobre l’ecumenisme del Consell pontifici per a la promoció de la unitat dels cristians (1993), la carta apostòlica de Joan Pau II Orientale lumen (1995) sobre els valors de les esglésies cristianes d’Orient i l’encíclica Ut unum sint (1995) sobre el compromís ecumènic de l’Església catòlica. A més, el Vaticà invità els representants de les diverses comunions cristianes mundials a les reunions de la comissió central del jubileu i, en una declaració comuna (1996), el papa i l’arquebisbe de Canterbury, George Carey, encoratjaren catòlics i anglicans a donar testimoniatge comú l’any 2000. Semblant fou l’acord entre el patriarcat de Moscou i la Santa Seu (1996). Pel que fa als ortodoxos, el major desacord rau en la rígida contraposició entre el patriarcat de Moscou i el de Constantinoble, concretament sobre la manera de regir les relacions mútues i sobre l’autonomia de les esglésies filles. D’altra banda, la relació entre l’Ortodòxia i les altres confessions cristianes resulta força ambigua, ja que, per exemple, està d’acord amb l’Església catòlica i discrepa dels reformats i anglicans pel que fa a la no acceptació de les ordenacions femenines i, en canvi, passa a l’inrevés en la manera de considerar l’exercici del primat del bisbe de Roma. Sobre aquest punt, és significatiu que Bartomeu I, patriarca de Constantinoble, fou capaç de tenir diversos encontres cordials amb Joan Pau II i d’haver redactat el text de les meditacions del viacrucis practicat a Roma el Divendres Sant del 1994 i, en canvi, expressà sovint el seu rebuig a la manera com el papa exerceix la seva funció primacial. La II Assemblea ecumènica europea se celebrà l’any 1997 a Graz (Àustria), sobre el tema de la reconciliació. L’Assemblea fou promoguda per la Conferència de les Esglésies d’Europa (KEK), que aplega 125 esglésies anglicanes, protestants i ortodoxes, i el Consell de les Conferències Episcopals d’Europa (CCEE), que coordina d’ençà del 1972 les conferències episcopals catòliques del continent. El 1999 la comissió internacional anglicana catòlica romana (ARCIC) publicà el document El do de l’autoritat. El document és introduït per una declaració dels copresidents de l’ARCIC, Cormac Murphy O'Connor, bisbe catòlic d’Arundel i Brighton, i Mark Santer, bisbe anglicà de Birmingham, que situa la declaració en el context de la reflexió conjunta que el 1970 inicià l’ARCIC sobre tres temes: la doctrina de l’Eucaristia, el ministeri i l’ordenació i l’autoritat en l’Església. Entre catòlics i anglicans ja hi ha un acord considerable sobre el funcionament de l’autoritat en l’Església, sobre el paper particular que hi tenen els bisbes i sobre el significat del bisbe de Roma en una Església unida, i el lloc que té el seu ministeri en el pla de la Providència divina per a la seva Església. Sobre aquest darrer punt tracta la declaració conjunta El do de l’autoritat. L’encíclica de Joan Pau II Ut unum sint (1995) ja invitava a establir un diàleg sobre el ministeri del papa i a trobar una manera d’exercir-lo que pogués ésser acceptada per tots els cristians. En el document esmentat es fa un pas endavant en admetre, catòlics i anglicans, que “la recepció de la primacia del bisbe de Roma comporta el reconeixement d’aquest ministeri específic del primat universal. Creiem que aquest és un do que ha de ser rebut per totes les Esglésies”. En el document es manifesta “que els anglicans estan oberts a, i desitgen, una represa i una rerecepció, sota certes condicions clares, de l’exercici de la primacia universal del bisbe de Roma” i “que els catòlics estan oberts a, i desitgen, una rerecepció de la primacia del bisbe de Roma i l’oferiment d’aquest ministeri a tota l’Església de Déu”. El 31 d’octubre de 1999, la Federació Luterana Mundial i l’Església catòlica signaren a Augsburg la Declaració comuna sobre la doctrina de la justificació. L’acord afecta fonamentalment dos punts: primerament, el reconeixement per totes dues parts que hi ha un consens en les veritats fonamentals de la doctrina de la justificació i que, com a conseqüència, “les recíproques condemnes dels temps passats no s’apliquen a la doctrina catòlica i a la doctrina luterana de la justificació tal com aquestes doctrines són presentades en la Declaració conjunta” (annex 1); i, en segon lloc, la consideració per totes dues parts que les diferències subsistents pel que fa a llenguatge, elaboració teològica i èmfasi no són motiu de condemnes. “Per tant, les diferències de les explicacions luterana i catòlica de la justificació estan obertes les unes a les altres i no obstaculitzen el consens mutu relatiu als postulats fonamentals” (núm. 40 de la declaració). El fragment principal de la declaració, que explicita que les persones humanes són justificades per la fe i no per les obres, és el següent: “Junts confessem que és únicament per la gràcia per mitjà de la fe en l’acció salvífica de Crist, i no sobre la base dels nostres mèrits, que som acceptats per Déu i que rebem l’Esperit Sant que renova els nostres cors, ens capacita i ens crida a fer obres bones” (núm. 15; annex 2). L’acord suscità reticències entre alguns teòlegs luterans: 243 d’aquests teòlegs i universitaris manifestaren que en l’acord es feien concessions excessives a l’Església catòlica. Cercles protestants expressaren posteriorment el seu malestar per la contradicció que observaren entre el contingut del document, acceptat per l’Església catòlica, i la posició favorable a les indulgències que aquesta Església continuava mantenint i aplicant amb motiu del Jubileu del 2000.
Ja iniciat el segle XXI, el tema ecumènic és treballat intensament en algunes esglésies locals, si bé en l’àmbit internacional queda una mica a l’espera de com es desenvolupen nous documents de l’Església catòlica, sobretot pel que fa als temes més delicats i que continuen enfrontant catòlics, luterans i ortodoxos. Benet XVI impulsà el moviment ecumènic durant el seu pontificat, entre altres iniciatives, amb la trobada amb el patriarca de Constantinoble Bartomeu (Istanbul, 2006), fruit de la qual fou una declaració conjunta per a aprofundir el diàleg i buscar punts d’entesa (especialment després dels anys de tensions entre ambdues esglésies que seguiren a la caiguda del comunisme). Un resultat similar tingué la visita de l’arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams, a Roma el mateix any. A banda, al setembre del 2007 se celebrà la III Assemblea Ecumènica Europea a Sibiu (Romania), realitzada per la Conferència de les Esglésies Cristianes i el Consell de les Conferències Episcopals Europees. El successor de Benet XVI, Francesc, i el patriarca de Moscou, Ciril I, cap de l’Església ortodoxa russa, el 2016 protagonitzaren una trobada a l’Havana qualificada d’històrica, la primera dels caps d’ambdues esglésies des del cisma del segle XI. En sortí una declaració conjunta en la qual, entre altres qüestions, es cridava a defensar les comunitats cristianes de l’Orient Mitjà i del nord d’Àfrica, objecte de persecució a conseqüència del creixement del fonamentalisme islàmic, i feia esment, també, de la voluntat de resoldre el conflicte dels catòlics ucraïnesos.
Als Països Catalans, les relacions ecumèniques foren iniciades a Barcelona per laics catòlics i laics i pastors de l’Església Evangèlica Espanyola, arran de l’anada a Barcelona del pastor suec Gunnar Rosendal (1954). A partir d’aleshores es formà un grup ecumènic que organitzà trobades i promogué la “Setmana d’Oració per la Unitat”, segons el pensament del P. Couturier, a partir del 1955. Pont i Gol, aleshores bisbe de Sogorb-Castelló, fou el primer que donà l’imprimàtur a aquestes pregàries (1959). El 1960 el grup inicià la publicació del butlletí Orientació i Informació Ecumènica, del qual només pogueren aparèixer dos números. El 1964, convertit el grup en Centre Ecumènic de Barcelona, començà la publicació d’una Circular, que durà quatre anys i que tornà a aparèixer el 1972. El 1984 aquest centre es convertí en el Centre Ecumènic de Catalunya, que organitza nombroses activitats per anar apropant les posicions de les diverses confessions cristianes. Hi ha també un centre ecumènic a València i, durant l’estiu, a Platja d’Aro, des del 1969. En tots els bisbats hi ha una comissió catòlica d’ecumenisme. A Catalunya, catòlics i protestants editaren conjuntament, el 1998, un vídeo que presenta la vida i la figura de Jesucrist segons l’evangeli de Lluc. Col·laboraren en aquesta iniciativa l’associació bíblica Àgape, l’arquebisbat de Barcelona i dos editors. El vídeo fou editat en les versions catalana i castellana i es distribuí acompanyat de la publicació intitulada Jesús. Descobreix tu mateix la veritat. En diverses poblacions catalanes es dugueren a terme iniciatives ecumèniques per difondre la Bíblia, com la que organitzaren conjuntament catòlics, protestants i ortodoxos a Terrassa l’any 2000 sota el títol Expobíblia: Jesucrist 2000.