i educació | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

educació

educación (es), education (en)
substantiu femeníf
Educació
educación (es), education (en)
ensenyament enseny
Acció i efecte d’educar, d’ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d’aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.

Com a realitat social, l’educació és el mitjà pel qual la comunitat transmet a les noves generacions uns coneixements determinats o una cultura, tot preparant-les per a rebre altres coneixements i assimilar tècniques noves. En realitat, els principis i la pràctica educatius mai no responen tant als principis del “conjunt” de la societat com a les normes d’una classe o d’un grup social dominant que reïx a presentar la seva visió del món i els seus interessos com a propis de la col·lectivitat. Medis i mitjans educadors són la família, les institucions recreatives, els mass-media i, sobretot, l’aparell escolar (escola). Hom pot considerar la relació educativa com un art, bé que cal que els educadors tinguin coneixements aprofundits sobre què és l’infant i com pot ésser instruït i educat (pedagogia). Hom s’esforça a aclarir aquestes i altres qüestions en aplicar l’experimentació científica, exponent primer i imperfecte de la qual fou el test, mentre que unes altres investigacions es refereixen a la didàctica de les diverses matèries d’estudi. Els estats tendeixen a fomentar la investigació educativa i creen els anomenats instituts de ciències de l’educació, com també centres pilot, vinculats a les universitats. Tanmateix, l’experimentació científica aporta tècniques i mètodes concrets però no es pronuncia sobre la validesa dels mitjans educatius ni sobre la natura i legitimitat dels fins de l’educació. Aquesta tasca pertoca a la filosofia de l'educació.

Als pobles primitius, l’educació consistia en un feix de preceptes i pràctiques destinats a garantir la supervivència del grup, clan o tribu per l’entrenament dels joves en les tècniques i arts necessàries per a mantenir la vida (menjar, vestir, allotjament); consistia també en la transmissió dels costums, tradicions i creences, vista com el fonament de l’estabilitat social. Més tard, en les civilitzacions del Pròxim i Llunyà Orient, el sistema educatiu es perfeccionà. Entre els xinesos, per exemple, sembla que fou creat un sistema força flexible: l’educació consistia a llegir i reproduir fidelment el contingut i l’estil dels llibres del cànon confucià, i la selecció per a càrrecs oficials era feta mitjançant un sistema rigorós d’exàmens. Entre els jueus, els escribes eren mestres i intèrprets de la llei de Moisès, i el principal centre educatiu era la sinagoga; després del 70 dC, l’educació religiosa i moral anà adoptant la forma de receptes precises, que són, encara avui, vigents.

A Grècia es destacaren dues formes oposades d’educació: una a Esparta, de caire estatal, i una altra a Atenes, dependent gairebé exclusivament de la iniciativa privada i domèstica. A Esparta el nen fins a set anys era educat a casa; després venia la instrucció col·lectiva, que posava l’èmfasi, sobretot, en el conjunt de cinc exercicis atlètics anomenat pentatló i en la memorització de les lleis de Licurg; i de 18 a 30 anys hom servia l’estat. A Atenes foren institucions educatives clau la palestra, on els nois s’entrenaven per al pentatló, el didaskaleĩon, on hom aprenia de tocar la flauta i de llegir i escriure, i el gimnasi, on continuava l’entrenament físic a partir de 15 anys; l’esclau que acompanyava el nen a l’escola, el paidagogós, donà posteriorment el nom als mateixos educadors (pedagogs).

El sistema educatiu romà tenia, com a grau inferior, el del ludus, o escola del litterator, al qual seguia el del grammaticus, o aprenentatge de l’art de parlar correctament; la instrucció superior era impartida per les escoles de retòrica. Tot i que, amb l’Imperi, s’esdevingué la generalització de l’escola com a lloc i mitjà principals d’educació, els primers cristians hagueren de diferenciar l’educació pròpiament cristiana —portada a terme en el si de la família— i l’ensenyament cultural que hom impartia en els centres escolars oficials. La progressiva intervenció de l’Església en la tasca educativa anà superant aquesta diferenciació i tornà a la unitat romana entre educació i ensenyament escolar, situació que ha perviscut durant segles a Occident (ensenyament). La relativa despreocupació dels pares per l’educació de llurs fills que això suposava ha estat modernament qüestionada, i hom insisteix actualment en la necessitat de col·laboració entre la família i l’escola en ordre a una autèntica formació. Hom insisteix també en la diferència que hi ha entre l’ensenyament, com a funció més pròpia de l’escola i dels sistemes educacionals, i l’educació pròpiament tal, d’abast més ampli i integral.

Data de revisió: 
2017-02-08
Llegir més...