i egiptologia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

egiptologia

egiptología (es), Egyptology (en)
substantiu femeníf
Història
egiptología (es), Egyptology (en)
Representació de Tutankamon, segons una obra escultòrica que es trobava a la tomba del faraó i que fou descoberta per l’egiptòleg britànic Howard Carter, el 1922 (Museu del Caire)
© Corel Professional Photos
història hist
Ciència que tracta de l’Egipte faraònic (3100-332 aC).

Té com a objectius el descobriment dels materials d’aquesta civilització i llur estudi i publicació (arqueologia); l’anàlisi, edició i traducció dels texts (filologia); la síntesi històrica dels coneixements així obtinguts (història) i la conservació dels materials, in situ o en establiments adequats (museologia). Els precedents de l’egiptologia arrenquen de molt antic, a causa de l’interès que han despertat sempre els monuments i l’escriptura egipcis, un interès que desembocà en el saqueig dels primers (Belzoni, Athanasi) i en diversos intents de desxifrar la segona, fantasiosos (Kircher, etc.) o ben encaminats (Young, etc.). Pel que fa a la seva història, l’egiptologia començà el 1822 amb la famosa Lettre à M. Dacier de J.-F.Champollion, clau per a la recta interpretació de l’escriptura faraònica. D’aleshores ençà ha estat tradicionalment dividida en cinc etapes. En la primera (1822-1858) , d’iniciació, hi ha alguns noms mítics, com Champollion, el britànic Birch, l’alemany Lepsius i el també britànic Wilkinson, un dels pocs arqueòlegs autèntics en explorar el sòl egipci, víctima aleshores d’espoliadors (els italians Drovetti i Lebolo i el francès Rifaud) o d’una gernació de col·leccionistes (Abbot, Bankes, Salt, britànics; Sallier, francès, etc.). Aquesta situació es prolongà durant la segona etapa (1858-1892) , malgrat la creació del Servei d’Antiguitats d’Egipte (1858) pel francès Mariette. Destaquen, al costat d’aquest, el també francès De Rougé i l’alemany Brugsch (filòlegs), el britànic Goodwin, el francès Chabas i l’alemany Duemichen (editors de texts). A partir de la tercera etapa (1892-1927) , l’egiptologia es professionalitzà: l’Escola de Berlín establí la filologia egípcia sobre bases definitives (Erman), i el britànic Petrie féu el mateix amb l’arqueologia. Paral·lelament, el Servei d’Antiguitats limità les excavacions, de forma que cap al 1900 els col·leccionistes cediren el pas als mecenes (1900-27), que les subvencionaren (Lord Carnarvon, Mond, britànics; Davis, Hearst, nord-americans, etc.). Fou, així mateix, una de les etapes més plenes de l’egiptologia, amb grans filòlegs (Griffith, britànic; Sethe, alemany; Breasted, nord-americà) i arqueòlegs (Maspero, francès; Junker, alemany; Carter, britànic; Reisner, nord-americà; Naville, suís). La quarta etapa (1927-1955) fou d’aprofundiment de l’anterior, sobretot en el camp de la filologia; hi figuren noms il·lustres tant pel que fa a l’epigrafia (Blackmen i Davies, britànics) com a l’edició de texts, molt especialment els ramèssides (Cerny, txecoslovac, i Gardiner, britànic), o a la filologia pura (el francès Lefèbvre, l’alemany Grapow, el txecoslovac Cerny i els britànics Gunn i Gardiner). L’arqueologia, per contra, tingué una nòmina menys lluïda (Bisson de la Roque, francès; Emery, britànic, etc.). La cinquena etapa (del 1955 als nostres dies) és la de les grans síntesis històriques (el nord-americà Hayes, l’alemany von Beckerath, etc.). Així mateix, la filologia confirma la seva bona marxa amb les gramàtiques de l’alemany Edel (egipci antic) i de la israeliana Groll (neoegipci), amb les edicions de texts (James i Caminos, britànics; Helck, alemany) o amb les traduccions, com més va més acurades (Faulkner, britànic; Simpson i Wente, nord-americans; Schenkel, alemany). Per bé que conreada majoritàriament per britànics, alemanys, francesos i nord-americans, l’egiptologia té o ha tingut també bons especialistes a Bèlgica (Capart), Dinamarca (Lange), Holanda (De Buck), Suïssa (Jéquier), etc. En molts d’aquests països disposa de càtedres (cinc, per exemple, a la Gran Bretanya), d’instituts (com l’Oriental Institute de Chicago), de missions arqueològiques estables (com l’Institut Francès del Caire) i de nombroses biblioteques (com la del Griffith Institute d’Oxford), de tots aquells elements, en suma, necessaris per al seu complex treball, la qual cosa es reflecteix en un elevat nombre de publicacions (700 de mitjana anual entre el 1959 i el 1962), en forma de llibres (alguns editats en grans col·leccions, com la Urkunden des ägyptischen Altertums ) o d’articles de revista (com The Journal of Egyptian Archaelogy ). Als Països Catalans cal esmentar el Museu Egipci-Fundació Arqueològica Clos (1994).

Col·laboració: 
RaG
Llegir més...