Els elefants, que poden arribar a fer quatre metres d’alçada i a pesar set tones, són els animals terrestres més grossos que hi ha actualment. N’és característica la trompa, una prolongació de l’apèndix nasal que, a més de complir les funcions respiratòries normals, serveix com a instrument d’absorció i de prensió. Uns altres trets comuns de tots dos gèneres són el gruix de la pell i el gran desenvolupament de les dues úniques incisives, que constitueixen llurs defenses i poden arribar a pesar fins a 70 kg i poden passar dels tres metres de llargada. El color dels elefants varia del gris clar al negre. Viuen uns 85 anys, i la gestació dura 21 mesos i mig. La pell és pràcticament desproveïda de pilositat en les formes actuals, bé que en altres èpoques geològiques, com és ara durant les glaciacions, hi havia formes recobertes d’una espessa tofa de pèl (mamut).
Els elefants són originaris del continent africà i es diferenciaren de la branca evolutiva comuna dels mastodonts fa uns 6 milions d’anys. El primer representant europeu, d’uns 2,5 milions d’anys, fou Archidisckodon meridionalis. Presentava unes defenses convergents vers la trompa. Les seves restes han estat documentades en el Plistocè inferior a Cueva Victoria (Múrcia) i a Venta Micena (Granada). En el Plistocè superior ha estat documentat a Incarcal (Pla de l’Estany). L’anomenat mamut meridional fou el responsable de competir amb els darrers mastodonts, com els del gènere Anancus, que persistiren fins al Plistocè mitjà. Conjuntament amb els mastodonts convisqué l’espècie d’elefant Elephas antiquus, de grans dimensions, fins a 4 m d’alçada i llargues defenses rectilínies, el qual apareix associat amb les fases interglacials de clima temperat o càlid fins a extingir-se en la darrera glaciació, fa uns 70.000 anys. D’altra banda, els mamuts es diversificaren en el Plistocè inferior i mitjà. Sembla que l’espècie Mamuthus troglomtheri —mamut de les estepes— del Plistocè mitjà donà lloc a la darrera espècie, ben coneguda com a mamut llanut Mamuthus primigenius. S’estengué per tot Euràsia fa uns 300.000 anys i fou el darrer representant de proboscidi a Europa. Durant el Quaternari, l’àrea de distribució de l’elefant comprenia tot el món, llevat d’Austràlia i l’Amèrica del Sud.
L’elefant africà (Loxodonta africana) és el més gros de tots, i fa fins a 3,5 m d’alçada a la creu. Viu en extenses àrees orientals, centrals i meridionals d’Àfrica. L’elefant asiàtic (Elephas maximus) fa una alçada màxima de 3 m, i ha estat molt domesticat, per la qual cosa la varietat domèstica és més nombrosa que la salvatge. Les diferències principals entre aquestes dues espècies són que el perfil de l’elefant africà és més convex, que les orelles són molt més grosses, que l’extremitat de la trompa presenta dos apèndixs, mentre que en l’asiàtic només n’hi ha un, que té 4 o 5 ungles a les potes del davant i 3 a les del darrere, mentre que l’asiàtic n’hi té 5 i 4, respectivament, i que té les defenses de menys pes que l’asiàtic. En estat natural, l’elefant viu en ramats. La seva caça és reglamentada, puix que l’elefant africà s’anava extingint a causa de les matances dels traficants de vori. També viu i es reprodueix en captivitat, i pot ésser adondat per a fer molts de treballs. Malgrat que fins ara es considerava que existien actualment dues espècies d’aquest grup (l’elefant asiàtic i l’elefant africà), estudis realitzats el 2003 indiquen que l’elefant africà inclou dues espècies: una de la sabana i una altra del bosc. Segons els estudis genètics, les dues espècies s’assemblen molt (els del bosc tenen les orelles una mica més arrodonides i les trompes més rectes i allargades), però genèticament són tan diferents com un tigre i un lleó. L’espècie del bosc ha rebut el nou nom de Loxodonta cyclotis, i el seu descobriment és de gran importància ja que fins ara els esforços de protecció contra l’extinció s’orientaven específicament a les poblacions d’elefants de la sabana.