Les idees i conceptes de la ment deriven, en últim terme, de l’experiència i, en aquest sentit, l’empirisme s’oposa, des d’un punt de vista gnoseològic i epistemològic, al racionalisme, que pretén donar a l’esperit lleis i conceptes propis, sia innats o a priori, i a l’idealisme, que postula una realitat fora de l’abast de la percepció sensorial, al coneixement de la qual hom accedeix per altres vies. Per contra, l’empirisme sosté que l’experiència marca els límits del coneixement, més enllà dels quals hom no pot assolir un grau de certesa que pugui considerar-se acceptable. No obstant això, és difícil de donar a l’empirisme un contingut homogeni, perquè moltes filosofies de caire empirista no s’adeqüen totalment a la definició anterior i adopten en alguns punts explicacions innatistes i racionalistes. Aquesta acceptació parcial és deguda a la dificultat d’establir la gènesi dels conceptes matemàtics, d’algunes nocions abstractes com les de “causa” o “substància” i d’altres conceptes relacionats amb l’ètica o la teologia. Nogensmenys, els filòsofs més pròpiament empiristes insisteixen a voler explicar l’origen d’aquests conceptes a partir de l’experiència sensorial, o bé els rebutgen per considerar que expressen quelcom no verificable o no significatiu. D’altra banda, bé que l’empirisme sol anar associat a d’altres categories filosòfiques, com és ara l'escepticisme, el sensualisme, el positivisme, el nominalisme, etc, que tendeixen a formar un conjunt coherent, forma part de sistemes filosòfics molt diversos. Els primers a adoptar posicions netament empíriques foren Sext Empíric i les escoles estoica i epicúria. Aristòtil, per la seva banda, presenta alguns trets marcadament empírics, especialment la seva concepció de la ment humana com una taula rasa. A l’Edat Mitjana, sant Tomàs i els escolàstics recolliren aquesta concepció, amb la qual rebutjaren l’innatisme. Guillem d’Occam, per la seva banda, considerà els conceptes abstractes com a no verificables. En la filosofia moderna, Francis Bacon formulà els principis d’un mètode basat exclusivament en l’experiència i que constitueix una de les bases del mètode científic inductiu. Amb Essay Concerning Human Understanding, J. Locke inicià una important tradició d’empirisme en la filosofia britànica, que féu que, encara avui hom restringeixi l’ús del terme a l’empirisme anglès: aquest té com a exponent més destacat D. Hume, el qual en A Treatise of Human Nature, portà fins a les darreres conseqüències aquesta doctrina, substituint la noció de causa per l’associació de les percepcions (associacionisme). A la resta d’Europa Voltaire i la Il·lustració introduïren l’empirisme britànic, i Kant intentà una síntesi entre aquest i el racionalisme, tot acceptant una sèrie de categories a priori. Al s. XIX L’utilitarisme de J.S. Mill representà una posició extrema dins l’empirisme, així com W.James, amb la seva doctrina de l’empirisme radical, segons la qual l’únic criteri de verificació d’un sistema filosòfic és la reducció dels seus elements a l’experiència directa. Al s. XX els avenços científics han contribuït, en conjunt, a consolidar l’empirisme filosòfic, per bé que n'han desplaçat el centre d’interès cap a l’anàlisi lingüística, que ha donat lloc al corrent anomenat empirisme lògic o neopositivisme, desenvolupat principalment pel cercle de Viena.
m
Filosofia