A l’època moderna les encomiendas foren molt apreciades, car es tractava d’unes senyories territorials les rendes i la jurisdicció de les quals corresponien a l'encomendero (llur valor era calculat, a les acaballes del s XVIII, en uns 12 milions de rals de billó). Les encomiendas no foren renovades durant la guerra de la Independència (hom dedicava el producte de les vacants a pagar les necessitats de la guerra), i foren abolides amb el règim senyorial. Aquesta institució medieval fou la base de les famoses encomiendas de indios aplicades a Amèrica després de la descoberta i que consistien en la cessió, a un encomendero, dels drets que els indis havien de pagar a la corona; en canvi, l'encomendero es comprometia a instruir i evangelitzar el lot d’indis que li havia tocat i que treballava per a ell (encomienda de servicio personal) o que pagava en diner (encomienda de tributo). Introduïda a les Antilles el 1503, l'encomienda es convertí en la base de la vida econòmica dels conquistadores, que, per explotar la terra i aconseguir uns beneficis elevats, volien una mà d’obra barata. Però la idiosincràsia dels indis antillans topà amb les formes econòmiques i culturals dels conqueridors, i la població indígena experimentà una minva impressionant. Al continent la situació fou distinta, puix que el nivell econòmic dels indis i llur predisposició per al treball eren superiors; això hi féu predominar l'encomienda de tributo. Hernán Cortés introduí l'encomienda a Mèxic, i Carles V permeté nous repartiments d’indis al Perú (1533) i a Mèxic (1535). Diferents teòlegs, bé que no posaven en qüestió que l’indi hagués de treballar per als europeus, protestaren pel caràcter d’explotació d’aquest treball. El primer que hi manifestà la seva oposició fou Antonio de Montesinos (1511), i una junta reunida a Burgos imposà certes limitacions a l'encomienda (lleis de Burgos, 1512). El màxim opositor fou Bartolomé de Las Casas, que en la seva Historia de las Indias denuncià repetidament els abusos dels encomenderos. Això obligà la corona a revisar la seva posició, i les Leyes Nuevas (1542) establiren que hom no concedís noves encomiendas i que les ja concedides desapareguessin en caducar i els indis tornessin a dependre de la corona. A partir d’aleshores i malgrat la forta oposició dels encomenderos, la institució caminà lentament cap a la seva desaparició, accelerada al s XVIII per les mesures dels Borbó espanyols i pels factors econòmics, quan l’augment del nivell de vida féu que els ingressos procedents de les encomiendas tinguessin un caràcter secundari.
f
Història