El seu origen és tan antic com la humanitat, però fins a la darreria del s XIX hom no l’acceptà com a ciència. Anatòmicament, la majoria de les glàndules endocrines ja foren conegudes pels grecs i els llatins. Les darreres a ésser descobertes foren les suprarenals (1563) i les paratiroides (1879), però la funció de totes era encara desconeguda. Hom no arribà a entrellucar l’especialització d’aquests òrgans fins a Berthold (1849); al cap de pocs anys, Claude Bernard formulà (1855) clarament el concepte de secrecions internes definint-les com a productes específics de certs òrgans que, difonent-se per tot el cos, són indispensables per al manteniment de les funcions vitals. El sistema endocrí és constituït per glàndules de secreció interna (hipòfisi, tiroide, suprarenals, paratiroides, etc), de secreció mixta (pàncrees, ronyons, gònades, etc), transitòries (placenta) i cèl·lules especialitzades del tub digestiu, ronyons i pàncrees (illots de Langerhans). Moltes malalties de les glàndules endocrines ja foren conegudes a l’antiguitat, com el goll i el cretinisme. L’any 1679 Willis descobrí que l’orina dels diabètics és dolça. L’hipertiroïdisme fou descrit per Graves el 1835 i per Von Basedow el 1840. La insuficiència suprarenal, que fou estudiada el 1855 per Adison, Kocher i Revertin, és deguda a la manca de tiroide. El 1886 Pierre Marie descobrí l’acromegàlia i relacionà la hipòfisi amb el creixement. El 1889 Von Meving i Minkowski descobriren que l’extirpació del pàncrees provoca la diabetis. El 1902 Bauliss i Starling demostraren que la injecció d’un extracte de mucosa del duodè estimula la secreció del suc pancreàtic; anomenaren secretina aquesta substància i adoptaren el nom d'hormona per a indicar els “missatgers” químics. Encara avui hi ha glàndules endocrines, com el tim i l’epífisi, el funcionament de les quals hom discuteix.
f
Medicina