Les aigües superficials desguassen als sectors més deprimits i constitueixen llacs i aiguamolls d’extensió variant. L’endorreisme s’explica fonamentalment per l’aridesa climàtica (manca de precipitacions i forta evaporació), però es pot haver format també pel relleu (cubeta tancada) i per la natura del terreny (infiltracions, impermeabilitat). Les regions endorreiques són gairebé sempre en indrets on l’índex de pluviositat és molt baix, sense arribar, però, a les característiques desèrtiques o arreiques, totalment desproveïdes de xarxa hidrogràfica. L’endorreisme de les regions àrides dóna lloc a una desorganització de la xarxa hidrogràfica, a la fluctuació del nivell de base en funció de les crescudes; no hi ha, doncs, una continuïtat normal entre la xarxa hidrogràfica i el nivell de base. L’evolució, però, és diferent si la regió endorreica considerada té un nivell de base prou constant, com en el cas de la Càspia, veritable mar interior. L’endorreisme, a la llarga, tendeix a desaparèixer, car la seva xarxa hidrogràfica és capturada a poc a poc per l’erosió regressiva de la xarxa exorreica, que de fet té moltes més possibilitats d’acció. Entre les principals àrees endorreiques destaquen les de la cubeta iraniana i de l’Ūighūr Zizhiqu de la mar Càspia, de la mar d’Aral, del llac Balkhaš i de la mar Morta al continent asiàtic, les del llac Txad, del llac Rodolf i de les regions d’aiguamolls de l’Okawango al continent africà, les grans conques tancades nord-americanes de Nevada i Utah al continent americà, la conca superior del llac Eyre a Austràlia, i, dins el continent europeu, a la península Ibèrica, les de la Manxa i de certs indrets de la depressió de l’Ebre, d’un endorreisme particularment característic.
m
Geologia