i ensenyament tècnic i professional | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

ensenyament tècnic i professional

substantiu masculím
Educació
ensenyament enseny
Ensenyament impartit a les escoles tècniques dependents de les universitats (escoles d’arquitectura, d’enginyeria, etc).

Els precedents d’aquests centres d’ensenyament vénen ja del segle XVIII, amb l’expansió industrial occidental. Actualment les escoles tècniques solen ésser agrupades, i constitueixen les universitats politècniques.

Als Països Catalans, fins al segle XVIII, l’ensenyament tècnic i professional anà a càrrec dels gremis i col·legis professionals, tot i que a Barcelona és conegut el projecte de fundació, el 1646, d’un Hospital del Sant Esperit dedicat a l’ensenyament de les arts mecàniques. Però la preocupació pel foment de l’agricultura, de la indústria i del comerç a la segona meitat del segle XVIII i les mateixes necessitats sorgides de la ràpida industrialització foren la causa que institucions de caire general, com la Junta de Comerç de Barcelona, les societats econòmiques d’amics del país, sobretot de València i de Mallorca, l’Acadèmia de Sant Carles de València i fins i tot iniciatives particulars, creessin càtedres i escoles per a l’estudi de les ciències útils , com les de nàutica de Barcelona (1769), Arenys de Mar (1779), Mallorca (1799), Mataró (que funcionà d’una manera irregular del 1780 al 1874) i Alacant (1799), l’Escola Industrial de València (1778), les de dibuix o disseny (aplicat en un principi bàsicament a la indústria; derivaren, més endavant, en els centres més importants d’ensenyament d’art) , les de matemàtiques (1779), arquitectura (1802) i economia política (1814) de Palma, les del comerç de Barcelona (1789) i d’Alacant (1816), les de química (1805), física (1814) i càlcul (1815) de Barcelona, les de botànica i agricultura de València (1791), Barcelona (1807) i Alacant (1816), les de mecànica de Barcelona (1808) i de València (1834), les de taquigrafia de Barcelona (1805), de Mallorca (1814-48) i de València (1874), etc. Només en algun cas, com el del Col·legi de l’Art Major de la Seda de València, hom aconseguí d’organitzar un ensenyament tècnic d’envergadura, obert a les noves tècniques estrangeres; tanmateix, en el decurs de la primera meitat del segle XIX, el fracàs de la industrialització de la seda originà una decadència de les activitats industrials (i, per tant, de llur ensenyament). Tanmateix, sota el patrocini de l’ajuntament de Barcelona hom creà el 1852 una Escola Industrial, definitivament suprimida el 1865.

El continuat procés d’industrialització de Barcelona permeté una continuïtat d’aquest ensenyament, dificultat per la manca de subvencions estatals. El 1850 l’estat assajà, tanmateix, de fer-se càrrec, a mitges amb la diputació, de l’ensenyament tècnic amb la vinculació de les escoles existents als instituts d’ensenyament mitjà i la creació d’escoles industrials supeditades a aquests; l’Escola Industrial Barcelonesa, que englobà les antigues escoles de la Junta de Comerç (suprimida el 1847), llevat de la de belles arts (que continuà funcionant a Llotja) i la de botànica i agricultura (que el 1851 passà a dependre del recentment creat Institut Agrícola Català de Sant Isidre), fou reduïda des del 1868 a l’Escola d’Enginyers, única a l’Estat espanyol fins el 1897; el 1868, en ésser retirats tots els crèdits del govern per a les escoles tècniques, només subsistiren aquelles de què es féu càrrec la diputació, com l'Escola de Nàutica de Barcelona o l’Escola de Comerç, reconeguda oficialment i amb caràcter de superior el 1887.

A la fi del segle XIX, aquestes escoles coexistien amb petites acadèmies privades (Acadèmia Cots, 1879) i amb les escoles mercantils lligades al CADCI (1903). També foren de caràcter privat les escoles de nàutica de Vilassar (1870) i el Masnou (1874). Cap a la darreria del s XIX hom inicià a Barcelona una nova fase de renovació de l’ensenyament tècnic sota el patronatge de la diputació i, més tard, de la Mancomunitat. Resultat d’aquesta tasca foren les creacions de l'Escola d’Agricultura (1911), l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local (1910) i l'Escola d’Alts Estudis Comercials (1918), que ocupà el primer lloc entre les escoles mercantils catalanes. També foren instal·lades, el 1917, sengles escoles de comerç a Tarragona, Lleida, Reus i Sabadell. A Palma, el 1907 començà a funcionar l’Escola Superior de Comerç. El 1904, l’ajuntament i la diputació de Barcelona, a instàncies dels industrials catalans, començaren els tràmits per a l’establiment de l'Escola Industrial de Barcelona. L’Escola Elemental del Treball (1913) continuà l’antiga Escola Lliure Provincial d’Arts i Oficis (1873), agregada fins aleshores a l’Escola d’Enginyers; l’any 1922 prengué la denominació d'Escola del Treball. El 1914 hom creà l’Escola Superior de Bells Oficis, ampliada amb l’Escola Superior d’Oficis i Arts. La Mancomunitat elaborà, l’any 1917, un projecte d’escoles locals industrials que preveien l’establiment d’uns cursos preparatoris que suplissin els estudis secundaris, als quals les classes populars no tenien accés; integrà les creades per les corporacions municipals: Escola d’Arts i Oficis de Terrassa (1880), Escola d’Arts i Oficis de Mataró (1887), Escola d’Arts i Oficis de Vilanova (1886), esdevinguda Escola Industrial el 1900, Escola d’Arts i Oficis, Agricultura i Indústria de Manresa (1902), Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell (1902); i creà l’Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar (1921) i l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Badalona (1915), dirigida per Pompeu Fabra. Per a fer arribar a la resta de Catalunya aquest ensenyament, organitzà també l'Extensió d’Ensenyament Tècnic, la Secció Postal d’ensenyaments Agrícoles (1922) i els cursos monogràfics del Servei Tècnic d’Agricultura a partir del 1915. Al País Valencià fou creada l’any 1917 una Escola de Ceràmica a Manises, actualment encara activa. Noves escoles elementals del treball foren fundades a Maó (1926) i a Palma (1929).

La Generalitat millorà moltes d’aquestes escoles i en creà de noves, segons les condicions i les necessitats de cada lloc: l’Escola de Paisatge d’Olot (1934), el Taller i Escola de Pintura i Escultura de Tarragona (1934), l’Escola de Pesca de Barcelona i l’Escola de Preaprenentatge, adscrita a l’Escola del Treball. A partir del 1936, hom intentà d’harmonitzar tots els estudis tècnics dins el pla general d’Estudis Industrials (octubre del 1936) i el pla general d’Ensenyaments Agrícoles (novembre del 1936), com també l’actualització dels anteriors plans de certes escoles, algunes de les quals, com la de Preaprenentatge, quadruplicà el nombre d’alumnes alhora que l’estenia a les noies.

L'ensenyament tècnic del franquisme ençà

A partir de 1939, la tornada a l’esquema de la llei Moyano (divisió de l’esenyament en primari o professional, secundari o tècnic de grau mitjà, i superior o tècnic superior) contribuí a establir una clara separació entre l’ensenyament professional i el tècnic. No fou fins en 1955-60 que començaren les primeres temptatives per a organitzar l’ensenyament professional, davant la creixent necessitat de formació de mà d’obra especialitzada. Arran de la llei de Formació Professional i Industrial (1955) foren creades les primeres universitats laborals per iniciativa del ministeri de treball, encomanades a ordes religiosos o a sindicats. Amb el reglament de les universitats laborals (1960) hom inicià la creació de nous centres dependents directament del ministeri de treball. Aquell mateix any, en desaparèixer la prohibició d’intervenció dels organismes no oficials en l’ensenyament, sorgiren noves iniciatives per part de diputacions, ajuntaments, patronats, etc. Una experiència interessant, més tard fallida, fou la creació dels instituts laborals (després, tècnics), on hom estudiava el batxillerat laboral (desaparegut amb la llei general d’educació del 1970), que constituí un intent d’integració de l’ensenyament al procés productiu de la zona: així, a l’institut laboral de Balaguer hom impartia l’especialitat agrícola, i al de Sabadell, la industrial. Paral·lelament, els plans d’estudi de l’ensenyament tècnic (1948, 1957, 1964 i 1970) han evolucionat cap a una major obertura de les escoles i una major especialització tècnica (i han deixat, els darrers anys, a les mans de les escoles de formació empresarial —ESADE, IESE, etc— la tasca de cobrir els llocs directius), com també cap a una reducció en la durada dels estudis per tal de poder proveir de tècnics la indústria en expansió. Un pas decisiu fou el pla d’estudis del 1964, a conseqüència de l’informe del pla regional de la Mediterrània de l’OCDE, que consagrà l’obertura definitiva de les escoles tècniques superiors. Ensems, hom canvià les denominacions de perit industrial i d’aparellador per les d’enginyer tècnic i arquitecte tècnic. Els centres d’ensenyament tècnic foren englobats en els instituts politècnics, transformats després en universitats politècniques ( Universitat Politècnica de Barcelona, Universitat Politècnica de València).

L'ensenyament adreçat a les dones als Països Catalans

Cap a la fi del s XIX, el difícil accés de la dona a l’ensenyament mitjà permeté la creació d’alguns centres específics dedicats a les activitats tradicionalment considerades femenines. Així, la Societat Econòmica d’Amics del País Valencià creà la Institució per a l’Ensenyament de la Dona (1883), i la de Barcelona, l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona (1893), que inclogué per primera vegada la formació comercial. Les iniciatives oficials es concretaren, per part de la diputació, en la creació d’una Escola de Tall (1882), ampliada i transformada el 1918 en Escola Professional de la Dona per la Mancomunitat, que creà també les dues escoles més especialitzades, l’Escola de Bibliotecàries (1915) i la d’Infermeres (1917), totalment renovades després per la Generalitat. La Secció d’Ensenyament Domèstic (1919) permeté l’organització de conferències als pobles del Principat de Catalunya. Per la seva banda, l’ajuntament de Barcelona fundà l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de la Dona (1913), dedicada a obreres, i organitzà un curs normal d’ensenyament domèstic (1913), per a mestres, dirigit per Rosa Sensat. La iniciativa més important en el camp privat fou la creació, per Francesca Bonnemaison, de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona (1910), dedicat a noies de la classe mitjana. La Generalitat, malgrat que afavorí encara els ensenyaments tradicionals (pla d’ensenyament professional de la dona d’octubre del 1936), facilità també l’entrada de la dona a les escoles tècniques, com l’Escola de Preaprenentatge (1936).

Col·laboració: 
MaRi / EnF / MToV
Llegir més...