Com la poesia èpica, el teatre èpic adopta una forma narrativa, contràriament a allò que s’esdevé en el teatre tradicional. Bertolt Brecht en fou el teoritzador i l’instigador principal; recolzat en la tradició teatral alemanya, fonamentalment en l’obra dramàtica de Georg Büchner, i després d’haver col·laborat en el Teatre Polític de Piscator, sentí la necessitat d’impulsar un moviment teatral adequat a la societat industrialitzada del s. XX. La recerca de Brecht començà amb les anomenades peces didàctiques i llur confrontament amb el públic, i culminà amb les seves obres posteriors, on ja era formulada explícitament la nova convenció teatral. Mitjançant aquesta convenció, Brecht proposa un teatre que, sense deixar de divertir, sigui apte per a transformar el món, desvetllant en l’espectador la capacitat d’observació i crítica, actitud ben inversa a la passivitat de l’espectador del teatre burgès, que és portat a submergir-se dins l’acció dramàtica i a esgotar-hi la seva capacitat intel·lectual. Per aconseguir aquesta nova relació espectacle-públic, coneguda com a efecte d’estranyament, que consisteix a evitar la incorporació d’un personatge per part de l’actor, tot conservant la pròpia lucidesa i evitant la identificació emocional de l’espectador, Brecht afronta obertament les teories aristotèliques, enderrocant les tres unitats de lloc, temps i acció, i, alhora, l’encadenament dramàtic abocat tensament cap al desenllaç, en oposar a aquesta tècnica una teoria del muntatge on cada escena es produeix per ella mateixa. Això també permet la recuperació d’elements teatrals i suggeriments privatius d’altres cultures no europees, deixats de banda pel teatre burgès. Després de Brecht, el teatre èpic s’ha expandit arreu del món occidental, però ha estat la companyia del Berliner Ensemble, constituïda pel mateix Brecht, la més significada dins el nou corrent estètic.
m
Teatre