i epidèmia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

epidèmia

epidemia (es), epidemic (en)
substantiu femeníf
Medicina
epidemia (es), epidemic (en)
medicina med
Malaltia infecciosa, accidental i transitòria, que es difon a un gran nombre de persones d’un territori o regió determinats.

La propagació pot ésser per contacte directe, a través del malalt, o per contacte indirecte, mitjançant objectes (aliments, insectes o aigua) contaminats. A causa de la manca de coneixements mèdics i d’higiene, les epidèmies delmaren sistemàticament la població mundial durant molts segles. La malaltia més freqüent i mortífera era la pesta bubònica. Hom en té notícia, a l’edat antiga, per la Bíblia i per les obres d’historiadors grecs i romans. A l’edat mitjana es destacaren la que afectà l’imperi de Justinià (541-543) i la terrible pesta de 1347-50, que delmà alhora Àsia i Europa. Al s. XVI la presència europea a Amèrica provocà grans epidèmies entre la població indígena, no immunitzada davant les malalties europees. Desapareguda la pesta a Europa al s. XVIII, les principals epidèmies foren de verola, de febre groga i de còlera, mentre a l’Àsia la pesta continuava devastant grans zones. La darrera epidèmia de pesta (1894-1912) arribà per l’Extrem Orient fins a Califòrnia i per Àfrica fins a Portugal (Porto, 1899). Les mesures sanitàries modernes han reduït l’abast de les epidèmies a l’Àsia i a l’Àfrica i les han virtualment eliminades d’Europa, llevat de les de grip (1918, 1949, etc), de mortalitat molt inferior. La situació geogràfica dels Països Catalans n'ha fet sovint el punt d’entrada d’epidèmies, que s’han estès després per la resta de la península Ibèrica o pel Llenguadoc. La varietat epidèmica més freqüent i mortífera fou la pesta. Hom ja n'esmenta a l’època romana i a la visigòtica. En 1195-96 delmà Barcelona; la de Girona del 1285 fou cèlebre, car contribuí a foragitar la invasió francesa de Felip III l’Ardit. La més tràgica fou l’anomenada Pesta Negra de 1348-49, d’abast universal, que als Països Catalans provocà una terrible mortaldat. Des d’aleshores i fins al s. XVII, la pesta esdevingué endèmica, amb rebrots sobtats, aproximadament cada deu anys, produïts sovint per males collites. La població minvà, i els Països Catalans entraren en l’edat moderna amb un dèficit demogràfic greu, que comportà llur decadència política i econòmica. Al s. XVI les epidèmies remeteren una mica, però la del Principat de Catalunya de 1589-90 n'anuncià el retorn, al s. XVII, degut, en part, a les guerres i al deteriorament del clima mediterrani. Amb la guerra dels Segadors es produí la darrera gran pesta de la Història: s’inicià pel País Valencià (1647-48), s’estengué cap al sud i cap al Principat (1649-53), les Balears (1652) i Sardenya (1656). N'hi hagué encara d’aïllades durant la resta del s. XVII (a Tarragona el 1689), però amb l’entrada del s. XVIII la pesta desaparegué i la verola esdevingué la malaltia més important, amb caràcter més aviat endèmic. Al s. XIX aparegué la febre groga (a Alacant el 1804), procedent del tròpic americà; el 1821 aparegué a Barcelona, on provocà uns 18000 morts, i el 1870 reaparegué a tot el litoral. Però la malaltia epidèmica dominant del s. XIX fou el còlera : el 1834 produí almenys 4 000 morts a Barcelona; reaparegué el 1854, en 1859-60 (al País Valencià), el 1865 (Principat i Balears) i el 1885, la més greu: provocà més de 33 000 morts al País Valencià i uns 8 000 al Principat. Els progressos de la medicina reduïren les epidèmies a brots esporàdics —encara n'hi hagué un el 1971—, fàcils de controlar. Al s. XX les més destacades han estat les de grip. A Barcelona ja n'hi havia hagudes el 1837 i, sobretot, el 1847; l’epidèmia del 1918 causà un nombre molt alt de víctimes.

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...