A l’antiguitat hom conegué amb el nom de pesta les malalties epidèmiques d’un índex elevat de mortalitat. Bé que en un principi hom explicà la causa d’aquestes pestes com a degudes a accidents còsmics o a la còlera de les forces divines o demoníaques, llur autèntica etiologia s’anà imposant de mica en mica, i així, l’any 1546, Fracastoro afirmà que la pesta pot ésser transmesa per “gèrmens”, i Ambrose Paré emprà el terme “contagi”. Fins a mitjan s XIX hom suposà que l’origen de les malalties infeccioses era degut a miasmes, humors o fermentacions. Cal esperar el naixement de l’era pasteuriana, en la qual és descobert el paper dels agents patògens vius, per tal que sorgeixi l’epidemiologia com a ciència, no pas en el sentit estricte de l’estudi de les epidèmies, sinó de tota mena de malalties transmissibles per aquests agents patògens, que són aïllats i cultivats en el laboratori, i estudiades llurs reaccions serològiques i al·lèrgiques. Això permet de fornir una base objectiva d’estudi per a l'epidemiologia estadística, la qual, mitjançant sondeigs, permet d’estudiar els modes de vida, la reproducció i la conservació dels agents patògens. En aquest moment hom fixà el concepte de reservori (hoste animal, terra, aigua) i de vector (transmissor de l’agent patogen). Com a resultat d’aquest nou enfocament sorgí l'epidemiologia ecològica, que estudia el medi i detecta i preveu les conseqüències de l’acció cancerígena del DDT i els efectes de les pol·lucions indirectes de l’aigua per detergents o residus d’hidrocarburs. L'epidemiologia experimental trasllada al laboratori els fets recollits sobre el terreny. El coneixement de l’epidemiologia de les malalties transmissibles ha permès de posar a punt mètodes de lluita eficaços (vacunació, desinfecció, desinsectació, etc), mètodes profilàctics emprats a començament del s. XX, que, juntament amb la millora de les condicions d’higiene, actuen sobre el medi i sobre les relacions de l’home amb aquest medi.
f
Medicina