i epigrafia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

epigrafia

epigrafía (es), epigraphy (en)
substantiu femeníf
epigrafía (es), epigraphy (en)
substantiu femení f epigrafia epig
Ciència auxiliar de la història que estudia les inscripcions gravades —rarament pintades— sobre pedra o altres suports perdurables (metalls, os, terra cuita, etc.). 

Hom pot considerar que començà a mitjan segle XVII, bé que les primeres compilacions epigràfiques no tingueren importància fins entrat el segle XVIII. La recta lectura, transcripció i interpretació de les inscripcions suposa un ampli coneixement de les llengües antigues, del llenguatge epigràfic i de la paleografia, i també una sòlida formació històrica. Molt sovint la inscripció és fragmentària, i aleshores hom intenta de completar-la. Hi ha dos procediments per a restituir les parts perdudes: l’estudi dels intervals i de la longitud de les línies —les inscripcions eren, per norma general, calibrades— i el coneixement de les fórmules epigràfiques emprades correntment. Per a això, hom confecciona sèries de fórmules, compara inscripcions semblants i estudia a fons l’estil epigràfic d’una època i els ressorts d’una administració o institució determinades. Quan una civilització ha utilitzat àmpliament la inscripció sobre suports perdurables —com succeeix en el món grec i en el romà— la història disposa de sèries incomparables de documents de primera mà, fidedignes, concisos i datables sovint amb precisió (tractats, lleis, dedicacions, testaments, codis, edictes, gestes guerreres, etc.). L’epigrafia és també una important ciència auxiliar de la filologia. Entre els textos epigràfics més representatius cal citar el Codi d’Hammurabi, la pedra de Rossetta i el testament polític d’August (Res gestae). El material epigràfic és molt abundant, i hom intenta de reunir-lo en corpus o en altres obres, com el Corpus Inscriptionum Graecarum o el Corpus Inscriptionum Latinarum.

Als Països Catalans, els estudis d’epigrafia han seguit el ritme general. Començaren, exclusivament referits a les inscripcions llatines, durant el Renaixement, i es feren més sistemàtics durant el segle XVIII. Josep Finestres publicà el primer gran recull, Sylloge inscriptionum romanorum, on reuní les del Principat (1752). Al País Valencià es destacaren els treballs del comte de Lumiares, bé que la part principal de la seva obra no fou publicada fins ben entrat el segle XIX. Durant la segona meitat del XIX totes les inscripcions llatines foren incloses dins del volum segon (fet per Hübner) del Corpus Inscriptionum Latinarum, obra internacional elaborada per la Deutsche Akademie der Wissenschaften de Berlín. Durant el segle XIX començà l’interès per les inscripcions ibèriques, que Hübner també reuní per primera vegada; la majoria, però, han estat descobertes al segle XX. D’inscripcions gregues només n'han estat trobades en quantitat, per ara, a Empúries. A Eivissa, són conegudes diverses inscripcions púniques.

Col·laboració: 
MLlC / MTa
Llegir més...