Comporta una disposició i un conjunt de recursos de la imaginació per a mobilitzar la sensualitat sota la pressió d’aquell desig. L’erotisme comprèn tot el que fa referència a l’amor i que hi porta, i és, alhora, la seva expressió i realització. És també un canal vital de comunicació, car es val de tota classe de gests que expressin el plaer o que hi portin, i que donen a la sexualitat una dimensió subjectiva i personal que comporta un alliberament sexual. És, doncs, un fenomen pròpiament humà, que no es presenta entre els animals, regits només per instints. L’erotisme pot ésser vehicle per a una crítica social, car expressa la demanda de llibertat sexual per tal d’aconseguir el benestar mental de la persona, reprimida per les imatges imposades al desig sexual. Les cultures orientals i d’altres han fet de l’erotisme una religió (culte del liṅga i el yóni), un art o una ciència; per contra, la civilització judeocristiana li ha negat tota dimensió espiritual i l’ha convertit en quelcom vergonyós o pecaminós, cosa que ha impedit, generalment, de veure’l amb una dimensió estètica o artística.
L’erotisme és un concepte ambigu, que ha estat emprat segons ideologies i mentalitats. Aquesta ambigüitat ha incidit també en el camp artístic, cosa que n’ha dificultat una individualització concreta. Això s’ha plasmat en les legislacions occidentals, que han creat una dicotomia, purament subjectiva, entre erotisme i pornografia, amalgamant i confonent aquests conceptes i veient art en el primer i pura artesania comercial i grollera en el segon. Algunes legislacions (França, Regne Unit, Holanda, Itàlia, EUA, etc) permeten, amb graus i apreciacions diverses, les expressions de tipus eròtic i prohibeixen les pornogràfiques; d’altres (Dinamarca, Suècia, Alemanya), permeten ambdues per als majors d’edat. Un erotisme de tipus comercial, ajudat i desenvolupat per tota mena de mitjans publicitaris, és emprat com a producte de consum individual, de grup i de masses, en què produeix efectes alienadors.
L’erotisme en les arts plàstiques
Tant per als pobles primitius actuals com per als prehistòrics les representacions artístiques de tipus eròtic responen a motivacions màgiques referents al ritus de la fecunditat. En són exemples els menhirs paleolítics, símbols fàl·lics, les venus esteatopígiques com la de Lespugue i la dansa fàl·lica de les pintures rupestres del Cogul. Al Pròxim Orient i a Egipte responien a les mateixes raons. A Grècia el significat ritual es perdé aviat en ésser establerta per la mitologia clàssica la hierogàmia entre els déus i els humans; la ceràmica abundà en escenes eròtiques i l’expressionisme hel·lenístic insistí en temes de nimfes i faunes, de Venus, Lera, Eros i Psique, etc, que passarien a l’art europeu. A Roma hom troba les pintures pompeianes (Casa dels Misteris) i altres obres que són conservades al Museu Secret de Nàpols.
En el romànic l’erotisme és encobert sota la representació dels càstigs infernals, d’escenes de tortura en la vida dels sants o d’imatges procaces (col·legiata de San Isidoro, de Lleó); en el gòtic hom aprofità els llocs més amagats de les catedrals —com en la de Zamora— per a la representació d’escenes eròtiques de fort caràcter popular; manifestació d’aquest mateix esperit són les pintures del Bosch. Al Renaixement retornen els temes clàssics: Dànae (Ticià), Leda i el cigne (Correggio), les bacanals de Ticià, les Venus de Botticelli, Giorgine i Ticià, que en creà un tipus que passà al barroc; els pintors alemanys crearen una forma més popular d’aquests temes arrelada encara en el món gòtic (Venus, de Cranach). D’altra banda, hom utilitzà temes religiosos que permetessin la representació de nus, com Sant Sebastià (A. Mantegna, A. Messina), de contingut masoquista.
Al barroc l’element religiós adquirí nova força amb la Contrareforma, i el misticisme, com a idealització de l’erotisme, ocupà un lloc important en l’art (Èxtasi de Santa Teresa, de Bernini), alhora que continuaven els temes mitològics (Rapte de les filles de Leucip, de Rubens). Al segle XVIII hi ha una renovació de la iconografia eròtica: aquesta esdevé més picant, refinada i intimista (Embarcament a Citerea, de Watteau, i Les sorpreses del gronxador, de Fragonard).
El sadisme és a la base dels gravats de Goya: Capritxos i Desastres de la guerra. El Romanticisme introdueix les representacions eròtiques historicistes i grandiloqüents (Sardanàpal, de Delacroix), que passaran a la pintura pompier; l’esperit romàntic, morbós i necròfil, tindrà continuació, a través del prerafaelitisme (Paolo i Francesca, de Rossetti), en la tendència fi de segle, moment caracteritzat per un cert gust per l’equívoc (Beardsley) i per l’aparició d’un nou tema femení: el de Salomé (Moreau, Klimt). Al segle XX hom troba escenes eròtiques al fauvisme (Le luxe, de Matisse), a l’expressionisme (Santa Maria Egipcíaca al port d’Alexandria, de Nolde) i, sobretot, al surrealisme (Pygmalion, de P. Delvaux); l’art abstracte al·ludeix sovint al sexe; l’obra de Picasso té moltes facetes eròtiques, per exemple, els gravats sobre el tema del pintor i la model; els còmics tenen també un fort contingut eròtic.
Els darrers anys seixanta aparegué el cop-art, que utilitza els elements relatius a la copulació (T. Wasselman, A. Jones). A l’Índia, un concepte d’erotisme diferent de l’occidental fa de la unió de la parella (maithuna) un símbol de la unió amb la divinitat; els relleus de molts temples representen escenes il·lustratives d’aquest concepte, com els de la Pagoda Negra de Kōnārka (segle XI) i els del temple de Khajurāhō(segle XII). Les arts de la Xina i el Japó il·lustraren també aquest concepte fent-ne representacions d’una gran delicadesa i un gran refinament, com les pintures de Kiyonaga i Utamaro, al Japó (segles XVIII i XIX). Les miniatures perses (segle XVI) oferiren escenes eròtiques plenes de lirisme.
L’erotisme en l’art català
En l’art català, a part les figures de la decoració escultòrica de la Llotja de València —mostra típica de l’art de la crisi de l’edat mitjana—, d’actituds que van de l’onanisme a la coprofàgia, l’erotisme s’ha manifestat d’una forma velada: en pintura, les expulsions d’Adam i Eva (com la de Ramon de Mur al retaule de Guimerà; actualment al Museu Episcopal de Vic) o els Sants Sebastians són pretexts per a representar figures nues. Altres representacions són volgudament equívoques, com la Flagel·lació atribuïda a Lluís Borrassà (Musée Goya, Castres), on les xurriaques dels flagel·ladors evoquen clarament uns penis erectes en plena ejaculació. Altres obres basen llur erotisme no en l’exhibició sinó en una actitud dels personatges: als Desposoris místics de Santa Agnès i el beat Agnesi, de Joan de Joanes (Museu de Belles Arts de València), per exemple, hi ha un erotisme contingut en la postura castament amatòria dels personatges. Una onada forta d’erotisme en l’art no es produí tanmateix fins a la fi del segle XIX: des d’aleshores conreen el tema eròtic pintors com Beltran i Massés, autor de dones sofisticades amb actituds i vestuaris incitants, o Dalí, que ha emprat tota mena de temes eròtics, dibuixants “galants”, com Ricard Opisso, revistes com Papitu —que, amb més o menys qualitat, en totes les seves èpoques tocà el tema eròtic—, o, més endavant en certes obres, Miró, Tàpies, Carles Mensa, Subirachs, etc.
La literatura eròtica
Hom troba mostres de literatura eròtica, a l’edat antiga, al Càntic dels càntics bíblic, als Kama-Sutra hindús, etc. A Grècia, l’erotisme es manifesta en la poesia de Safo, Anacreont, Teòcrit i Cal·límac, i en la novel·la Dafnis i Cloe, de Longus. En la literatura llatina evolucionà fins a la procacitat, i la culminació d’aquest procés —en el qual es troben inclosos Catul, Properci, Horaci, Ovidi (Ars amandi) i Apuleu (Metamorphoseon libri XI)— és el Satyricon de Petroni. A l’edat mitjana presenten elements eròtics el Decameró —imitat per Chaucer als Contes de Canterbury —, l’obra de l’Arcipreste de Hita, els fabliaux francesos i la producció dels poetes d’Al-Andalus i dels provençals. A partir del Renaixement sorgiren, en castellà, La Celestina, La lozana andaluza, de Francisco Delicado, La carajicomedia (anònima, del segle XV) i la Dorotea; a Itàlia, els Ragionamenti d’Aretino; a França, Rabelais i altres. Al segle XVII Tirso de Molina consolidà el mite eròtic de Don Joan. Al segle XVIII l’aspecte llibertí i obscè de l’erotisme literari s’accentuà en obres com els Viatges de Gulliver, de Swift, certs contes de Voltaire, l’ Histoire de ma vie, de Casanova, Les liaisons dangereuses, de Choderlos de Laclos, i l’obra de Sade, entre altres. L’aspecte contestatari que, implícitament, havien tingut les produccions literàries eròtiques anteriors s’explicità al segle XIX amb Baudelaire, Verlaine, Lautréamont, etc. El naturalisme orientà la literatura eròtica cap a uns camins més cientificistes: al segle XX Felipe Trigo, Pedro Mata, El Caballero Audaz, Eduardo Zamacois i D.H.Lawrence (Lady Chatterley’s Lover) en segueixen les directrius, accentuades encara en Joyce (Ulysses) i Moravia. A la segona meitat del segle XX la supremacia en el camp de l’erotisme literari, concretament en la novel·la, pertany a la literatura anglosaxona: H. Miller, E. Caldwell, W. Buroughs, W. Faulkner, E. Hemingway, Tennessee Williams, Anaïs Nin, etc.
La literatura eròtica en català
Durant els segle XIII i XIV l’erotisme incidí en la literatura catalana en algunes manifestacions de l’amor cortès dels trobadors, com al debat obscè entre Jaume Marc (1335? — 1410) i Pere Marc (1338? — 1413) i al Llibre de fra Bernat de Francesc de la Via, i sobretot en obres influïdes pels fabliaux francesos i per la tradició misògina medieval. Ja en ple segle XV els contactes amb Itàlia, i especialment la penetració de Boccaccio, facilitaren el desenvolupament d’una literatura eròtica que tingué el seu centre a València, on les formes de vida medievals havien experimentat una àmplia relaxació a conseqüència de l’esplendor econòmica i dels correlatius canvis ideològics. Si en l’ Espill (1460) de Jaume Roig continua predominant la intenció de censura de costums, compatible amb el relat d’episodis salaços, en el Tirant lo Blanc (1490), de Martorell i Galba, ja no hi ha interferit cap prejudici. El Tirant és una novel·la plenament eròtica, amb una complexa gamma de temes, de vegades exposats amb una cruesa elemental, de vegades (escopofília, homosexualitat, etc.) insinuats. L’erotisme en Ausiàs Marc (1397? — 1459) té una refracció lírica i meditadora important, i en Joan Roís de Corella (1333/43 — 1497), una exposició retòrica i lleugerament psicològica.
El tema, tanmateix, recobrà una vitalitat realista a través dels poetes de l’anomenada Escola Satírica Valenciana en obres com l’anònim Col·loqui de dames, el Procés de les olives de Fenollar, Moreno, Gassull, Lo somni de Joan Joan de Gassull, o una Disputa de viudes i donzelles (1561) de Jaume Siurana, Lluís Joan Valentí i Andreu Martí Pineda i en altres texts del mateix Pineda i de Valeri Fuster (Cançó de les dones), a banda formes més suaus, com en el cançoner Flor de enamorados (1562).
La tradició passà al castellà amb els poetes de l’Acadèmia dels Nocturns (1591), encara a València. Les paròdies de comèdia barroca aribuïdes a Francesc Mulet (1624-75) accentuaren la derivació grotesca del tema, que es prolongà, més agudament, en la línia popularista del teatre (Bernat i Baldoví, El virgo de Visanteta o l’Alcalde de Favara) i dels llibrets de falla (Bernat i Baldoví; Blai Bellver, La creu del matrimoni). Tant al País Valencià com al Principat, la premsa dialectal del segle XIX i del primer terç del XX uní al to anticlerical la nota obscena (La Traca, Papitu). El Don Jaume de Serafí Pitarra (1839-95) i després El nuevo Pascual (escrit en un castellà paròdic) de Francesc Pujols (1882-1962) representaren al Principat aquesta línia grotesca i popularista de l’erotisme.
La literatura culta, mentrestant, es mantingué dins les convencions d’una idea espiritualista de l’amor, confirmada i estimulada pels elements clericals de la Renaixença. En són excepcions la poesia de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) en La rosa als llavis i, en un altre nivell, novel·les com Vida privada (1932) de Josep M. de Sagarra o Una mena d’amor (1931) de C.A. Jordana. En la producció posterior al 1939 l’ingredient eròtic ha aconseguit finalment una importància considerable (J. Palau i Fabre, V. Andrés i Estellés i G. Ferrater, en poesia; M. de Pedrolo, B. Bonet, T. Moix, en novel·la).
El cinema eròtic
En cinema, l’erotisme ha estat conreat des dels primers films: The May Irvin-John C.Rice kiss, d’Edmund Kuhn (1896), i diverses produccions de Méliès, Pathé, etc. L’evolució del caràcter eròtic de les cintes ha anat d’acord amb l’evolució sociopolítica de cada país i s’ha basat en un determinat factor ambiental o personal (naixement del mite de la vamp en la cinematografia danesa i l’establiment d’una sèrie d’arquetipus eròtics cinematogràfics, masculins i femenins, a partir de Theda Bara: Mae West, Marlene Dietrich, Marilyn Monroe, Brigitte Bardot, Sophia Loren i Sharon Tate; Rodolfo Valentino, Ramón Novarro, Marlon Brando, Jean-Paul Belmondo, Burt Reynolds i Helmut Berger). L’ús del nu com a recurs eròtic ha estat i és usat en innombrables films: Extase, de Gustav Machaty (1932), Et Dieu créa la femme, de Roger Vadim (1956), etc. Sovint l’erotisme és combinat amb el terror i la fantasia (com a les produccions sobre Dràcula, el monstre de Frankenstein, King Kong, etc) i amb la violència.
Amb el naixement del film de recerca dels anys vint (Un chien andalou i L’âge d’or, de Buñuel), l’erotisme cinematogràfic adquirí una altra dimensió. En els anys seixanta la importància del cinema eròtic es basa sobretot en les experiències del cinema underground nord-americà, nascut a Nova York com a reacció contra l’imperialisme financer, ideològic i estètic de Hollywood, i que, basat en el rebuig de totes les regles (Flesh, de Paul Morissey), ha estat seguit també a Europa (Love, de Ken Russell); en aquest aspecte, el cinema eròtic incideix en els temes de l’homosexualitat (Sunday Bloody Sunday de John Schlesinger), el sadomasoquisme i la violència (L’Eden et après, d’Alain Robbe-Grillet) i les funcions fisiològiques (¡Viva la muerte!, de Fernando Arrabal). Hom ha produït també films basats en temes literaris eròtics: Decameron i Canterbury Tales, de Pasolini, Satyricon, de Fellini, etc.