i etnomusicologia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

etnomusicologia

substantiu femeníf
Música
música mús
Branca de la musicologia que estudia la música primitiva i tradicional de tot el món i la música culta de les civilitzacions no europees.

Aparegué a mitjan s. XIX i al seu sorgiment contribuïren, d’una banda, els contactes amb cultures exòtiques a conseqüència de l’expansió europea i, d’altra banda, l’interès pel folklore de les nacions i pobles europeus característic del Romanticisme. En un principi, els seus conreadors provenien de camps molt diversos (antropologia, música, psicologia, etc) i, de fet, encara avui conserva aquest caràcter multidisciplinari. No obstant això, no s’establí com a disciplina independent fins el 1886, en tant que “musicologia comparada”. El 1950 J.Kunst li donà el seu nom actual. Entre els pioners de l’etnomusicologia cal esmentar l’escola alemanya (C.Stumpf, O.Abrahams, C.Sachs), que se centrà en els reculls de peces exòtiques i la seva transcripció en la notació europea. Als Estats Units, la presència de les cultures ameríndies autòctones contribuí al desenvolupament d’aquesta disciplina. Al s. XX s’han destacat especialment les recerques i investigacions de B. Bartók i Z. Kodály sobre la música popular hongaresa i, els anys cinquanta, l’escola americana, molt influïda per l’antropologia, posà un èmfasi especial en el procés de recollida de dades. L’aplicació i el perfeccionament dels mitjans d’enregistrament sonor ha estat també un factor bàsic en el progrés de l’etnomusicologia. Actualment, gràcies a l’exhaustiva documentació disponible (arxius de Viena, Berlín i Washington), l’etnomusicologia s’esforça, entre altres coses, en la reconstrucció de la gènesi del llenguatge musical.

Als Països Catalans, per bé que no hi ha hagut etnomusicologia pròpiament dita, hom pot trobar alguns estudis de caràcter més aviat filològic que poden ésser considerats també des d’aquest punt de vista. Aquests reculls foren iniciats a la Renaixença i responien a l’interès que suscitaren les tradicions populars com a expressió de la identitat nacional, i han continuat amb una intensitat variable i d’una manera discontínua fins als nostres dies. Entre els reculls més notables de la Renaixença cal esmentar el Romancer Popular de la terra catalana (1893), de M.Aguiló, el Romancerillo Catalán (1853), de Milà i Fontanals i les Cançons i follies populars (1885), de P. Bertran i Bros, entre d’altres. Entre els reculls posteriors de més envergadura cal esmentar el Cançoner Popular de Mallorca (1966-70), de R.Ginard i Bauçà i l’extensa Obra del Cançoner Popular de Catalunya, encara no publicada.

Col·laboració: 
MAV / GVA
Llegir més...