Partint de les teories de Togliatti i Gramsci, defensà una nova estratègia adaptada al capitalisme avançat, on el predomini de la classe mitjana assalariada no permetia aplicar els esquemes clàssics del marxisme de la lluita de classes i la presa revolucionària del poder. Hi influí també el rebuig de part de l’esquerra occidental al caràcter dictatorial de l’estalinisme i a les intervencions de l’URSS a Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968). L’eurocomunisme renunciava, així, a la dictadura del proletariat, acceptava el pluralisme democràtic, el pacte amb altres forces progressistes ( compromesso storico a Itàlia, union de la gauche a França, gobierno de concentración a Espanya) i la independència respecte de l’URSS. Difós sobretot per E.Berlinguer i S.Carrillo, l’eurocomunisme valgué al PCI, PCE i PSUC alguns guanys electorals en 1979-83, però també importants crisis internes i escissions. Pel que fa al Partit Socialista Unificat de Catalunya i al Partido Comunista de España, anà associat a una davallada el 1982. A partir del 1983, el mot caigué en desús al si del PCE, paral·lelament a la marginació de S.Carrillo.
m
Política
©
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l’Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol).