i excursionisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

excursionisme

excursionismo (es), walking (en)
substantiu masculím
Esport
excursionismo (es), walking (en)
excursionisme Una excursió de l’Associació Catalanista de Reus (1884)
© Fototeca.cat
esports esport
Exercici i pràctica de fer excursions.

L’activitat excursionista nasqué al s XVIII com a manifestació de les idees filosòfiques, artístiques i científiques que preconitzaven el contacte amb la natura i el descobriment dels seus valors i secrets. Al s XIX, coincidint amb l’interès pel passat històric i pel desvetllament de tradicions i costums, s’estengué l’afany de viatjar. En general, però, l’excursionisme es desenvolupà com a activitat col·lectiva a la darreria del s XIX, i fou practicat especialment a través d’itineraris muntanyencs, que hom combinava amb l’acampada, amb fins recreatius o científics. Més tard, la pràctica excursionista es dividí en dues grans tendències: l’una, dedicada a les excursions de muntanya (muntanyisme), en forma lliure i amb finalitats d’esbarjo i, sovint, lúdiques, que donà lloc a la creació d’entitats i clubs excursionistes i que fou potenciada per l’escoltisme; l’altra, de tipus comercial i cada dia més estesa, consistent a participar, amb finalitats recreatives, en viatges organitzats i amb itineraris concrets, promoguts per societats especialitzades, o a fer excursions com a membre d’entitats o de societats que faciliten mitjans i serveis als socis per a efectuar-les; aquesta segona tendència ha esdevingut un dels pilars del turisme.

L'excursionisme als Països Catalans

Als Països Catalans, i especialment al Principat, l’aparició de l’excursionisme és essencialment fruit de l’anhel de coneixença, d’estudi i d’estima de la pròpia terra que desvetllà la Renaixença, afavorida pel millorament de les comunicacions i de les condicions de vida de la població de les ciutats. Anteriorment, era practicat només per individus aïllats, com, al s XVIII, Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, que deixà testimoni escrit de les seves excursions a diferents parts de Catalunya i del Rosselló. L’enderrocament, el 1854, de les muralles de Barcelona (que obligaven a retornar a la ciutat a una hora fixa) afavorí l’interès creixent per l’excursionisme. Ja el 1840 Pere Nolasc Bofill havia efectuat un viatge als Banys de la Presta; a Reus, el Centre de Lectura organitzà un pujada a la Mola de Colldejou (1860). Aviat geòlegs, historiadors, filòlegs, geògrafs, botànics, folkloristes, etc, emprengueren viatges i recerques sobre gran nombre d’aspectes del país. El procés culminà amb la creació de la primera entitat excursionista d’importància, a Barcelona: l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876). Discrepàncies de criteri originaren una nova societat: l’Associació d’Excursions Catalana (1878), però el 1890 hom les fusionà totes dues en una de sola: el Centre Excursionista de Catalunya. El butlletí que publicava la primera, titulat “L’Excursionista” (1878-91) i el “Butlletí..." de la segona (1878-90) foren substituïts pel “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya” (1891-1938). Unes altres publicacions importants foren l' Àlbum pintoresc i monumental de Catalunya (1878), les primeres guies excursionistes, d’Artur Osona (1880), i les dels Pirineus de Cèsar August Torras (1902). L’excursionisme influí directament sobre la producció literària catalana: el millor exemple d’aquesta influència és el Canigó de Jacint Verdaguer (1886). També contribuí al millorament de la cultura i de la llengua, la catalogació i la salvació de monuments històrics (restauració de Ripoll el 1886), la creació de biblioteques i museus, etc. El 1904 Juli Soler i Santaló organitzà les primeres sortides importants sobre neu. El 1908 hom creà la secció de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. La celebració del primer Aplec Excursionista Català, a Poblet (1910), afavorí la unificació del moviment excursionista i l’organització del Primer Congrés Excursionista Català (a Lleida, el 1911). Al País Valencià, les primeres sortides foren organitzades per Lo Rat Penat, i al Rosselló, el moviment excursionista originà el Sindicat d’Iniciativa de Vernet (1907). La creació de la Lliga de Societats Excursionistes de Catalunya, el 1920, presidida per Cèsar August Torras, agrupà 36 entitats diferents (20 de Barcelona), però restà inoperant a partir del cop d’estat del general Primo de Rivera (1923) i fou substituïda per un Secretariat de Coordinació Excursionista de caire semiclandestí. El 1930, acabada la Dictadura, sorgí la Federació d’Entitats Excursionistes. El 1928 aparegué “Excursionisme”, primer intent seriós d’un diari d’informació excursionista, en el qual col·laboraren, entre altres, F. Maspons i Anglasell, C. Pi i Sunyer, Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Ventura i Gassol, etc. Diverses entitats ja existents formaren, el 1931, la Unió Excursionista de Barcelona (anomenada, des del 1933, Unió Excursionista de Catalunya). El 1935 se celebrà a Barcelona el cinquè Congrés Internacional d’Alpinisme de la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme, que hi celebrà alhora la seva segona assemblea general. La Guerra Civil de 1936-39 motivà una gran recessió en l’excursionisme català: moltes entitats desaparegueren, algunes foren suprimides per llur caire patriòtic i d’altres per manca d’associats i per les restriccions de postguerra i les prohibicions militars (1939-47) d’accedir a determinats massissos muntanyencs. Les entitats supervivents passaren a dependre directament d’un Consejo Nacional del Deporte (1939), des del 1942, de la Federación Española de Montañismo, amb seu a Madrid, amb jurisdicció damunt tot l’excursionisme a l’Estat espanyol. La importància excepcional de l’excursionisme català determinà la creació, el 1946, d’una Delegació Catalana de la Federación Española de Montañismo, presidida per E. Pellicer. Des del 1942 (3 120 associats) fins al 1950 (13 475) hom registrà un augment molt fort d’associats a entitats excursionistes, especialment en l’àmbit comarcal. Hom impulsà també la xarxa de refugis (Ll. Estasen, 1949; la Font del Faig, 1951; Besiberri, 1960; les Agulles de Montserrat i el de Sant Jordi, 1961; Musté-Recasens, 1963; etc). El 1955 foren creades sotsdelegacions de la Federació a Manresa i Tarragona. Hom reprengué els Campaments Generals de Catalunya i les Marxes de Regularitat, com abans de la guerra, i, lentament, l’excursionisme retrobà l’antic caire cultural i científic. El 1963 fou autoritzada la creació d’una Federació Catalana de Muntanyisme, dirigida per E. Padrós i De Palacios. Alguns actes excursionistes esdevingueren actes públics amb una participació ingent, com l’Aplec del Matagalls del 1959, amb 5 000 assistents. Elisard Sala tingué gran importància en la difusió de la cançó excursionista i en la creació de la Festa de la Cançó de Muntanya, de periodicitat anual. Hom reprengué les emissions radiofòniques sobre temes excursionistes, iniciades el 1938 per J. Sala i Sivillà, com “Cumbres Blancas” (1941), “Excursionismo” (1950) i, més modernament, “Canigó”. Fou represa la publicació de llibres de tema muntanyenc, com les traduccions d’Editorial Joventut (1948), i foren publicades col·leccions de mapes per les editorials Alpina i Montblanc (1950), amb llurs explicacions monogràfiques. El Centre Excursionista de Catalunya publicà, a partir del 1946, el butlletí “Montaña”, catalanitzat des del 1970 amb el nom de “Muntanya”; la Unió Excursionista de Catalunya publicà “Senderos” (1959), i aparegueren, a més, les revistes “Cordada” (1955) i, editada per la Federació Catalana, “Vèrtex” (1966), en català des del 1970. El 1964 aparegué l' Enciclopèdia de l’Excursionisme , de Josep Iglésies. També ha estat important la tasca dels Arxius Bibliogràfics de la Unió Excursionista de Catalunya, del Centre Excursionista de Gràcia, etc. Des del 1980 l’excursionisme català depèn de la conselleria de l’esport de la Generalitat de Catalunya. Al País Valencià, durant aquesta nova etapa, l’excursionisme experimentà un fort impuls, amb la creació dels centres excursionistes de València (1945) i d’Alcoi (1950), amb llurs delegacions, i la proliferació de grups espeleològics i d’escalada. El 1960 fou creada la Federació Valenciana de Muntanyisme. Hom edita la revista “Riscos”, i han estat fetes expedicions espectaculars (Acampada del Regne de València, 1959; expedició a Grenlàndia, 1970; vessant sud de l’Aconcagua, 1972). Les raons geogràfiques determinen el menor volum de l’excursionisme a les Balears. Al Rosselló, a més del CAF (Secció dels Pirineus Orientals), la Fédération Française de la Montagne engloba les activitats excursionistes principals.

Col·laboració: 
JGD
Llegir més...