i expressionisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

expressionisme

expresionismo (es), expressionism (en)
substantiu masculím
Art    Cinematografia    Literatura    Música
expresionismo (es), expressionism (en)
art art, literatura lit, cinematografia cin i música mús
Moviment artisticoliterari desenvolupat a Alemanya i en l’àmbit centreeuropeu entre el 1905 i el 1933.

Com a escola representa la consciència més evident d’un estat col·lectiu d’inseguretat i temor produïts pels canvis i esdeveniments que s’anaven succeint en el país. Té lligams amb el barroc i el Romanticisme alemanys i és una mena de renovació del Sturm und Drang. Ideològicament representa la voluntat de l’artista de dominar el món exterior, situant-lo en un quadre d’idees abstractes que, expressades, expliquin l’univers tot prescindint conscientment de l’anàlisi dels fets reals. El nom donat a l’escola indica l’esperit que s’expressa en la deformació de figures i ambients, per a manifestar la seva tensió i el seu dinamisme interiors i comunicar una crítica cruel i pessimista sobre la societat, i que alhora fa un elogi de la follia, la mort i la desesperació.

Entre les diverses publicacions literàries de caràcter expressionista destaquen dues tendències: la plasticoliterària, a “Der Sturm” (‘La tempestat’), i la politicosocial, a “Die Aktion” (‘L’acció’), que s’anà imposant des del 1914 fins a l’època del nazisme (1933). L’expressionisme literari té com a trets comuns la distorsió sintàctica, la deformació d’ambients i el recurs de l’expressió d’idees abstractes com a mitjà per a manifestar les tensions espirituals. Les obres més característiques es desenvolupen en el camp de la novel·la i el teatre; hi predomina el tema de la revolta dels fills contra els pares. Conrearen la novel·la expressionista Franz Werfel, a Nicht der Mörder sondern der Ermordete ist schuldig (‘L’assassí no és el culpable, sinó l’assassinat’) i a Barbara oder die Frömmigkeit (‘Bàrbara o la pietat’), Walter Hasenclever, a Der Shon (‘El fill’), i, entre altres, Leonhard Frank, Hermann Ungar, Alfred Döblin i Franz Kafka en determinats aspectes de llur producció. Entre els dramaturgs de signe expressionista es destaquen Georg Kaisier, que s’evadeix de la realitat opressiva a Die Koralle (‘El corall’) i a Die Flucht nach Venedig (‘Fugida a Venècia’), Karl Sternheim a Aus dem bürgerlichen Heldenleben (‘De la vida heroica dels burgesos’), i Ernst Toller, que, a Pastor Hall, ironitza sobre la delació practicada pel nazisme; Bertolt Brecht és considerat postexpressionista pel caràcter més realista de la seva obra. En la poesia el tema és la solidaritat universal, l’odi a la guerra, el sentiment de la tragèdia i un pacifisme que es feu revolucionari; s’hi destaquen Georg Trakl, a Die Dichtungen (‘Poesies’) i a Sebastian in Traum (‘Sebastià en el somni’), Georg Heym, August Stramm, Ernst Stadler, Ludwig Rubiner i d’altres.

L'expressionisme en les arts plàstiques

L’expressionisme plàstic fou influït pel literari i restà vinculat als corrents sintetistes i al modern style. El noruec Edvard Munch, amb la pintura El crit, és el màxim exponent d’aquesta tendència, plasmada en deformacions formals i en la dissolució dels colors. L'Entrada de Crist a Brussel·les de James Ensor, vinculada amb l’art de tradició popular, influí sobre l’escola expressionista belga de Laethem-Saint-Martin, en la qual excel·lí Constant Permeke. A França, amb la presència de simbolistes i nabís i l’obra de Gauguin o de Van Gogh, l’expressionisme, més inconcret, fou com una reacció contra l’impressionisme i contra l’obra de Cézanne o de Seurat; més tard es concretà en l’obra de Georges Rouault, Suzanne Valadon, Maurice Utrillo, el Picasso jove i, fins a un cert punt, en l’obra dels fauves. Els emigrats jueus J. Pascin, M. Kisling, Ch. Soutine, M. Chagall i A. Modigliani i l’etapa 1934-38 de J.Miró representen l’aportació estrangera d’aquesta tendència a França. Però on l’expressionisme es desenvolupà com a fenomen col·lectiu —al marge de les aportacions individuals de José G.Solana, seguidor de la tradició goyesca, a Espanya, de Ferdinad Hodler (La nit, 1890), a Suïssa, i de G. Klimt, E.Schiele i O. Kokoschka, a Àustria— fou a Alemanya, animat per E.L. Kirchner, E. Nolde, L. Corinth, M. Liebermann, Hans von Marees, M. Beckmann, pels escultors W. Lehmbruck i E. Barlach, i, en general, pels grups Die Brücke, Der Blaue Reiter i Novembergruppe. L’expressionisme s’expandí pels EUA (1908) gràcies a les exposicions de l'Ash Can School i a l’obra de Ben Shahn i Ivan Albright. A Mèxic (1921), quan hi tornaren D. Rivera i D.A. Siqueiros d’Europa i J.C. Orozco dels EUA, crearen l’escola muralista expressionista. Després de la Segona Guerra Mundial fou creat un nou expressionisme, típic de la postguerra, en l’obra d’E.J. Goerg i F. Gruber, en el corrent miserabilista de Bernard Buffet o en el surrealista de B. Balthus.

L'expressionisme en l'art català

En l’art català, tot i que no hi sobresurt cap corrent típicament expressionista, cal destacar que algun crític estranger ha situat l’obra d’Isidre Nonell dins aquest moviment; d’altra banda, una bona part de l’obra de dibuixant i gravador de Xavier Nogués té un curiós paral·lelisme amb la de certs artistes de l’expressionisme alemany, i posteriorment palesen la seva influència una bona part dels il·lustradors de la premsa d’extrema esquerra als anys trenta i els membres del Dau al Set als quaranta.

El cinema expressionista

En el cinema, l’expressionisme començà a manifestar-se amb Das Kabinett des Doktor Caligari (‘El gabinet del doctor Caligari”, 1920), de Robert Wiene, que donà origen a tota una escola cinematogràfica caracteritzada per la importància de les decoracions —de clara concepció pictòrica—, per l’estudi minuciós de la il·luminació, per un estil interpretatiu estilitzat, gairebé simbòlic, i per una temàtica molt determinada, constituïda exclusivament per qüestions fantàstiques o terrorífiques, on les figures de vampirs, boigs, assassins, monstres i fantasmes apareixen inevitablement. Els grans mestres de l’expressionisme alemany foren F.W. Murnau, amb Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (‘Nosferatu, una simfonia de la por’, 1922) i Der letzte Mann (‘El darrer home’, 1924), que a una gran sensibilitat artística sabé afegir una gran preocupació per l’expressió cinematogràfica, i Fritz Lang, amb Der müde Tod (‘La mort cansada’, 1921) i Die Niebelungen (‘Els Nibelungs’, 1923-24), d’estil monumental i arquitectònic. Altres figures importants d’aquesta escola foren Arthur Robison (Schatten, ‘Ombra’, 1923), i G.W. Pabst (Der Schatz, ‘El tresor’, 1923). Malgrat la seva curta existència (del 1920 al 1924), l’expressionisme alemany fou, per la seva gran qualitat artística i per la seva influència posterior (a les seves fonts begueren Eisenstein, Dreyer, Von Sternberg, Welles i Bergman), un dels moviments més significatius dins la història del cinema.

L'expressionisme musical

En música, l’expressionisme es manifestà, com a moviment renovador, en l’obra d’Arnold Schönberg —que també pintava—, d’Alban Berg i d’Anton Webern. Aquests, vinculats al grup Der blaue Reiter, s’interessaven més per l’expressió i pel gest que per l’aspecte formal del llenguatge. Prescindiren de la tonalitat com a principi constructiu i utilitzaven els instruments en funció del propi timbre. Els compositors més notables que han escrit obres expressionistes són, a més dels esmentats, Richard Strauss, Franz Schreker i, més tard, Paul Hindemith, Ernst Křenek i Kurt Weill.

Col·laboració: 
JFP
Llegir més...