i farsa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

farsa

farsa (es), farce, humbug (en)
substantiu femeníf
Literatura
farsa (es), farce, humbug (en)
literatura lit
Composició teatral breu, de contingut còmic i esquemàtic.

N'hi ha antecedents als teatres grec i romà, però com a gènere es desenvolupà a partir de les actuacions dels joglars durant el s. XIII, i es consolidà a França al s. XV. Le garçon et l’aveugle (1276), d’autor anònim, i el Jeu de Robin et Marion (1283), d’Adam de la Halle, en són els primers exemples coneguts; però la mostra més important i divulgada sorgí amb la Farce de maître Pathelin (~1464), anònima. A Itàlia entroncà amb la Commedia dell’Arte i trobà expressió, al Vèneto, amb les obres d’Angelo Beolco, dit Ruzzante (s. XVI), i prengué elements barrocs en l’obra del seu seguidor, Andrea Calmo. A Nàpols adoptà uns trets característics (farsa napolitana), i Pietro Antonio Caracciolo (s. XVI) en fou el principal representant. En altres països aquest gènere apareix menys delimitat i es confon sovint —per la forma i la temàtica— amb la comèdia. Els dramaturgs del renaixement castellà i portuguès —Juan del Encina, Lucas Fernández, Gil Vicente i altres— donaven el nom de farsa a peces de caràcter divers, que tenien la característica comuna de la comicitat. Bandejada per la comèdia, la farsa sorgí a la darreria del s. XVIII sota la denominació de comèdia proverbi o de comèdia parada. El gènere farsa ha estat revitalitzat al s. XX amb la incorporació de personatges i d’elements populars antics al teatre i ha adoptat diverses variants amb Crommelynck, Valle-Inclán (esperpentos), Ionesco, etc. En d’altres països, entre els quals Catalunya, aquest gènere apareix menys delimitat; hom podria considerar com a farsa La vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia (1525), i les obres, atribuïdes a Francesc Mulet, La infanta Tellina i el rei Matarot i Los amors de Melisendra (s. XVII). Alguns sainets en reben una influència ben directa, com el Sainet del porc i l’ase, anònim del s. XVIII, adaptació lliure de Pathelin. Més influïts per la Commedia dell’Arte italiana són diversos texts menorquins, anònims, també de la darreria del s. XVIII: L’amo i el criat en la casa dels vins generosos i El llicenciat Tarruella. Moltes de les peces breus representades a la primera meitat del s. XIX i generalment classificades com a sainets en realitat són farses; Andreu Amat en produí diverses, entre les quals es destaquen Les nous espantadores o la treta de dos estudiants, Saragates de veïns inconseqüents, etc. També cal incloure-hi El virgo de Vicenteta (1845), de Bernat i Baldoví. Els modernistes conrearen ocasionalment la farsa amb una pretensió molt culturalista; així, Adrià Gual reeixí en Arlequí vividor (1912), pastitx de Commedia dell’Arte. Tanmateix, alguns reculls moderns han tingut una especial significació, com les farses aplegades per Feliu Formosa en L’encens i la carn (1965).

Col·laboració: 
XFa / RMP
Llegir més...