Hom deu l’origen d’aquest nom al crític d’art Louis Vauxcelles, que, quan volgué caracteritzar les pintures de Matisse i els seus amics exposades a la mateixa sala, al Saló de Tardor del 1905, les qualificà de fauves. El fauvisme es definí com a reacció a l’anàlisi impressionista del color i de la llum, bé que participava d’una mateixa sensibilitat pel paisatge, i com a continuació de les recerques de Van Gogh i Gauguin. Els pintors fauves construïren llur obra com un treball de síntesi, fruit d’una interpretació de llur treball individual i de llur món interior. No es caracteritzen per una doctrina pictòrica, sinó tan solament per un mode d’expressió que manifestaven en tota l’estructura del quadre i, segons les tècniques d’aplicació del color i de les tintes planes, mitjançant el traç del dibuix i els colors arbitraris a partir de la realitat. Els artistes pròpiament fauves procedien de tres grups: els deixebles del taller de Gustave Moreau (H.Matisse: La gitana, 1905, Musée de l’Annonciade, Sant Tropés; A.Marquet: Matisse pinta una model a l’estudi de Manguin, 1905, Musée National d’Art Moderne, París; P.Laprade; Biette), el grup de Chatou (A.Derain: Port de Londres, 1906, Tate Gallery, Londres; M.Vlaminck: Sortida al camp, 1905, col·l particular, París) i el grup de l’Havre (R.Dufy: El port de l’Havre, 1906, Musée des Beaux-Arts, Nantes; G. Braque, que féu una composició més constructiva que la resta dels fauves, composició que ja apuntava el camí cap al cubisme: Paisatge a l’Estaque, 1907, col·l Pierre Lévy, París; O.Friesz: Retrat de Fernand Fleuret, Musée National d’Art Moderne, París). Entre els pintors fauves que no formaven part del grup estrictament fauve hom troba K.van Dongen (Dona amb joies, 1905, col·l particular, Solothurn), G.Rouault (L’aprenent d’obrer, Musée National d’Art Moderne, París), L.Valtat i E.Manguin. L’obra de tots aquests artistes evolucionà per diferents camins, però la de Dufy i, sobretot, la de Matisse foren les més fidels al fauvisme, el qual tingué un ressò internacional com a coronació d’un cert expressionisme. Als Països Catalans la seva influència es concreta especialment en la figura de Josep Mompou, relacionable amb Marquet.
m
Art