i feixisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

feixisme

fascismo (es), fascism (en)
substantiu masculím
Història    Política
fascismo (es), fascism (en)
història hist i ciències polítiques polít
Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra Mundial.

El 1918 Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un programa ben definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme. Mussolini donà una gran importància a les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren expedicions punitives contra els dirigents de l’esquerra, i així volgué assumir el paper de salvar Itàlia de l’amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d’octubre de 1922, després d’una marxa sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats italianes. El rei Víctor Manuel III, impressionat per la puixança del moviment i preocupat per la ineficàcia dels seus ministres (Giolitti Bonomi, Facta) davant la crisi economicosocial del país després de la guerra, encarregà la formació de govern a Mussolini, que, després de crear un Gran Consiglio Fascista totalment addicte a la seva persona (1923) i de liquidar amb violència l’oposició organitzada (assassinat del polític socialista Matteotti, 1924), acabà instaurant una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, etc (1926). El nou règim, els teòrics del qual foren Mussolini (anomenat Il Duce) i Giovanni Gentile, es valgué d’un brillant aparell propagandístic i aconseguí d’imposar-se sobre diferents sectors de la societat italiana. Bé que l’aristocràcia i una bona part de l’exèrcit tradicional se'n mantingueren al marge i restaren fidels a la monarquia, molts grups de la petita burgesia, per contra, amenaçats de proletarització, defensaren fanàticament una política que convenia, més que a ningú —pel seu esperit antimarxista—, a l’alta banca, als industrials del nord i als latifundistes del sud. Les associacions obreres foren substituïdes per un sistema de corporacions inspirat en la idea del sindicalisme, no horitzontal o de classe, sinó vertical, amb empresaris i treballadors associats obligatòriament dins les diferents branques de la producció. Tant el ministeri de corporacions (1926) i la Carta del Lavoro (1927) com el Consiglio Nazionale delle Corporazioni (1930) i la més tardana Camera dei Fasci e delle Corporazioni (1938) respongueren a la intenció de posar en funcionament i de perfeccionar una organització social que no afavoria pas el món treballador. Foren prohibides les vagues i el locaut, però els empresaris mantigueren una certa independència, i l’estat es limitava a intervenir com a àrbitre dels conflictes socials. Quant a política econòmica, el feixisme pretengué d’assolir una completa autarquia, que alliberés Itàlia de qualsevol dependència exterior i li permetés de guanyar-se un cert prestigi. Fites d’aquesta política, que no sempre reeixí, foren la batalla del blat (1925), els plans agrícoles del Pontino, la política de grans obres públiques, la campanya per la industrialització, des del 1930 (indústria tèxtil, química i de l’automòbil), i, més tard (1935-1942), l’extraordinari desenvolupament de la indústria de guerra. A més, la solució de la qüestió romana amb els pactes del Laterà (1929), després de molts anys d’incomprensió entre la Santa Seu i l’estat italià, feren guanyar a Mussolini algunes simpaties del camp catòlic, perdudes aviat, però, amb motiu de la dissolució d’organitzacions estudiantines confessionals. Així mateix, la política internacional de Mussolini estigué inspirada per un nacionalisme exacerbat i un afany d’aventures bèl·liques que hom volia justificar amb el record de les gestes de l’imperi Romà: conquesta d’Etiòpia (1935-36), intervenció en la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i conquesta d’Albània (1939). La participació de Mussolini en la Segona Guerra Mundial (1940-43) al costat de Hitler féu augmentar la impopularitat del règim, i les derrotes el dugueren a l’esfondrament. Destituït i fet empresonar pel rei (juliol del 1943), pogué escapolir-se, amb l’ajut nazi, i creà la República Social Italiana, a Salò (13 de setembre de 1943), la qual caigué finalment, davant la resistència partisana i la victòria definitiva dels aliats, el 1945.

Onze anys més tard que a Itàlia, un sistema semblant s’imposà a Alemanya per obra d’Adolf Hitler, el creador del III Reich. El partit únic, anomenat feixista a Itàlia, fou conegut a Alemanya amb el nom de nacionalsocialista ( nacionalsocialisme). La ideologia antimarxista i antiliberal d’ambdós sistemes prengué sota el règim hitlerià unes característiques específiques: racisme i antisemitisme. Règims o moviments més o menys semblants havien arrelat en altres països europeus: Espanya (Falange Española), Portugal (directori militar i govern d’Oliveira Salazar), Polònia (dictadura de Pilsudski), Hongria (Gömbös, Imredy), Grècia (Metaxàs), Letònia (Ulmanis), etc. Tots ells, llevat del falangisme i del salazarisme, desaparegueren després de la Segona Guerra Mundial. Als països de més pregona tradició democràtica tampoc no faltaren grups profeixistes, com els camises negres de Mosley, a la Gran Bretanya, els francesos afiliats a la Croix de Feu, els membres de les Heimwehren austríaques, els rexistes belgues, la NSB holandesa, etc. També al Japó, en aquells anys de crisi econòmica, entre el 1929 i el 1939, aconseguiren d’imposar-se les faccions polítiques més nacionalistes i antidemocràtiques. Característiques de tots aquests moviments feixistes foren el tremp nacionalista i combatiu, el desig d’un govern autoritari exercit per un sol conductor carismàtic, l’existència d’un únic partit, controlat per l’estat, l’autarquia econòmica i l’esclafament de les associacions obreres, substituïdes, en determinats països, per un sistema corporatiu, més o menys semblant a l’italià. Després de la Segona Guerra Mundial, han sorgit noves tendències feixistes, que hom anomena neofeixistes ( neofeixisme) i, d’una manera difusa, part de l’ideari feixista ha reaparegut a les formacions populistes de la ultradreta que des dels anys vuitanta han pres força en diversos estats europeus.

Llegir més...