Els invertebrats no tenen pròpiament fetge, sinó que presenten alguns òrgans amb una funció hepàtica o hepaticopancreàtica.
Tots els vertebrats posseeixen fetge, la forma i el pes del qual varien segons les espècies. En l’home, el fetge és d’un color vermell vinós, i el seu pes en la persona adulta va de 1 400 g a 1 800 g. De consistència esponjosa i dura, la seva superfície és llisa i brillant, puix que és recoberta per una càpsula de teixit conjuntiu, anomenada càpsula de Glisson. Hom hi pot diferenciar dues cares, la diafragmàtica i la visceral, unides per un bordó afilat. La cara diafragmàtica, convexa i llisa, és dividida pel lligament falciforme en dues parts, que corresponen als dos lòbuls hepàtics (dret i esquerre). És en contacte, en gran part, amb la cúpula diafragmàtica dreta i, al nivell de l’epigastri, amb la paret anterior de l’abdomen. La cara visceral, còncava, és dividida per dos solcs longitudinals units per un de transversal, i constitueix com una mena de H. Per aquesta cara entren i surten tots els vasos, conductes i filets nerviosos del fetge. Es relaciona amb l’estómac, amb el ronyó dret i amb una part del còlon. És irrigat per l’artèria hepàtica i la vena porta. Microscòpicament, les unitats morfològiques funcionals són els petits lòbuls, és a dir, petits blocs de teixit hepàtic ordenats al voltant d’una vena central. Tenen una forma polièdrica irregular, íntimament units els uns amb els altres per les cares. En el punt de confluència de tres petits lòbuls hi ha un espai triangular, anomenat espai porta, que conté una branca de l’artèria hepàtica, una de la vena porta, un canal biliar i vasos limfàtics. De la vena central del petit lòbul surten, en sentit radial, cordons o trabècules de cèl·lules hepàtiques o hepatòcits. Cada cordó és constituït per dues fileres d’hepatòcits juxtaposats, enmig de les quals resta un espai tubular que no té paret pròpia: el canal biliar que drena la bilis cap al conducte biliar i a la bufeta biliar. Els cordons de cèl·lules són separats pels sinusoides sanguinis, que reben sang de l’artèria hepàtica i de la vena porta. A la superfície interna de la paret capil·lar hi ha les cèl·lules de Kupffer, que tenen activitat fagocitària i intervenen en la fabricació de les globulines.
Les funcions del fetge són de natura molt diversa. Aproximadament el 30% del volum sanguini total (~1,5 l) travessa el fetge en un minut, i el 15% d’aquest volum és metabolitzat en el mateix temps. La nutrició del fetge té lloc mitjançant l’artèria hepàtica, però la vena porta és la principal via d’entrada dels productes digerits i absorbits per l’intestí. Les principals funcions del fetge són la glandular i excretora, la de magatzem i de dipòsit, la metabòlica i l’antitòxica. En primer lloc, el fetge secreta la bilis, amb els seus tres components fonamentals: la bilirubina (formada a partir de l’hemoglobina en el sistema reticuloendotelial), els pigments biliars (sintetitzats al fetge a partir de la colesterina) i la colesterina. Normalment són excretats cada dia de 700 a 1 200 ml de bilis, la qual és imprescindible per a l’absorció a l’intestí de greixos, vitamines liposolubles i calci. Les porfirines i diversos colorants són també excretats pel fetge. En segon lloc, el fetge pot emmagatzemar sang venosa, fins al 20% del total. Té, doncs, un paper important sobre el manteniment del volum circulant. És també un dipòsit de glucogen, de vitamines A, D i B12, de proteïnes, de greix (en forma de fosfolípids), de ferro (en forma de ferritina), de ferments, etc. La funció metabòlica del fetge és variada i imprescindible. Intervé en el metabolisme dels lípids, que transforma per tal que puguin servir com a material energètic al cos humà, de les proteïnes i dels hidrats de carboni. Sintetitza també els factors I (fibrinogen), II (protrombina) i V-VI-VII de la coagulació. La funció antitòxica del fetge té lloc mitjançant reaccions d’oxidació, metilació, acetilació, esterificació o conjugació (sobretot amb la glicocol·la i l’àcid glucurònic); a causa d’aquestes reaccions, el fetge transforma determinades substàncies tòxiques en atòxiques o en uns altres productes menys nocius. L’alcohol, alguns medicaments (com els barbitúrics, glucòsids digitàlics, etc.) i certes hormones, entre altres substàncies, tenen aquest mitjà d’inactivació.
A causa d’aquesta gran varietat de funcions, les alteracions funcionals d’aquesta glàndula són molt variades. També el capítol de les malalties de fetge és important (hepatiti, cirrosi, carcinoma, etc.). Les proves biopatològiques (químiques, col·loidals, enzimàtiques i funcionals) per a l’exploració del fetge són múltiples i específiques per a cada alteració.