i feudalisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

feudalisme

feudalismo (es), feudalism (en)
substantiu masculím
Història
feudalismo (es), feudalism (en)
feudalisme La prestació d’homenatge de fidelitat pel vassall al senyor representada en una miniatura del Liber Feudorum Maior (s XIII)
© Fototeca.cat
història hist
Sistema que configurà fonamentalment l’estructura juridicopública i economicosocial de la major part dels països de l’Occident europeu durant els segles medievals (alguns dels seus aspectes es prolongaren fins a la darreria de l’edat moderna).

La complexitat del sistema fa difícil de fixar-ne les característiques essencials. Per a la justa comprensió del feudalisme i del seu procés de formació cal esguardar el panorama de l’evolució economicosocial i política de tot l’Occident, que arrenca de les darreres etapes del baix imperi Romà i que es caracteritza per una creixença quantitativa del règim de latifundis, fins a convertir-se en el sistema predominant de l’explotació agrària, per una multiplicació i generalització dels llaços de dependència personal o de “recomanació” entre els homes, i per l’atribució als grans propietaris territorials de poders que en l’ordre polític situaven sota llur directa autoritat els pobladors de llurs dominis. Aquests elements de la baixa romanitat es combinaren, certament, amb uns altres de procedents del món germànic, especialment l’estreta relació de fidelitat militar que unia el príncep amb els nobles i aquests entre ells; el clima d’inseguretat general de l’alta edat mitjana i la manca de protecció del poder públic completaren el procés d’afavoriment del nou sistema, que, travessant diverses fases, força semblants en els regnes germànics d’Occident (merovingi, visigòtic, etc), acabà cristal·litzant a França cap al s. X, en la forma típica que es plasmà en els països veïns durant els segles successius. Com a institucions prefeudals que s’articularen en el nou sistema, cal assenyalar el vassallatge, el benefici i la immunitat. El feu, mot que ha pogut donar nom al sistema, ha estat considerat com el producte de la fusió del vassallatge amb el benefici, operada tardanament, cap al s. X, després d’una prolongada vida autònoma de cadascú, com creuen molts autors, bé que aquell hagués nascut ja amb tots dos elements indissolublement units en l’època merovíngia, com creuen uns altres.

Síntesi del procés històric de formació del feudalisme

El vassallatge comportava una relació de servei i amistat entre nobles, per la qual un d’ells (vassall) prometia a un altre (senyor) fidelitat i serveis —específicament militars i de cort—, en canvi d’una protecció i sosteniment del vassall per part del senyor. El benefici era la concessió de l’aprofitament d’una terra per retribuir els serveis del beneficiari, especialment de cavalleria, d’una manera temporal i revocable. Però la vinculació indissoluble d’ambdues relacions, i sobretot la seva conversió de temporal o vitalícia en hereditària, és el que segellà el nou pacte de feu, el qual es projectà també sobre d’altres esferes diferents de la possessió de la terra, com l’exercici o les funcions públiques, regalies o rendiments diversos, i pogué ésser objecte d’alienació, de subinfeudació a un tercer. D’altra banda, a través dels privilegis reials d'immunitat, una bona part dels grans dominis territorials amb llurs respectius residents restaren sostrets a la directa autoritat dels funcionaris de la circumscripció, en diversos aspectes de la vida pública (administració de justícia, recaptació fiscal, actuació policíaca, etc), passaren a dependre, en major o menor grau, de llurs titulars, amb la qual cosa s’obria el camí vers la senyoria jurisdiccional.

L’esquema resultant de l’articulació d’aquests elements i llur creixent multiplicació en els diferents indrets configuraren les línies mestres del règim feudal, que assolí la plenitud entre els s. X i XIII en el regne franc, bé que en altres països adoptés especials matisacions en ordre al particular desenvolupament o intensitat de tals relacions. Pel que fa a la península Ibèrica, ja en el regne visigòtic, amb un cert paral·lelisme amb la seva marxa evolutiva en el merovingi, hom detecta la presència d’aquells elements prefeudals: fidelitat personal entre nobles (fidels, gardings), concessions beneficiàries per a retribuir serveis militars, àdhuc, possiblement, de cavalleria, etc. Però les circumstàncies històriques posteriors (invasió musulmana, subsegüent reconquesta i repoblació de la Meseta, especial condició política de la reialesa asturianolleonesa, etc) estancaren aquell procés en els regnes centrals peninsulars, en els quals, bé que s’hi donaren d’una manera independent les típiques relacions prefeudals de vassallatge, benefici (s. empre temporal i revocable) i immunitat, aquestes mai no arribaren a fusionar-se en un sistema coherent com al nord dels Pirineus. I quan, tardanament (s. XI-XII), noves influències europees empenyeren aquella evolució detinguda segles abans, ja el nou clima social i polític en féu avortar la fase conclusiva. Així, hom pot parlar, certament, d’un règim senyorial o dominical, basat en el poder dels titulars de la terra, però no pas d’una feudalitat pròpiament dita.

A Catalunya, per contra, el règim feudal informà de bell antuvi la vertebració social i política del país, mercès, de primer, a la integració dels territoris septentrionals del país en l’estructura política del regne carolingi just a l’època que s’hi forjava el nou sistema, i, després, a les circumstàncies en què es desenvolupà la vida dels comtats catalans independents i la defensa i l’expansió, tots els quals trets arribaren a constituir-ne, amb el temps, un dels països més feudals d’Europa. La introducció del feudalisme començà a Catalunya per la desintegració del poder públic, és a dir, per l’apropiació privada de les funcions vicarials, que durant la dominació carolíngia formaven la trama del govern del país. Féu el pas decisiu l’aplicació del principi d’hereditat als càrrecs públics, cap a la darreria del s. IX (a Barcelona, amb Guifré el Pelós), la qual cosa erigí els comtes catalans pràcticament en veritables amos de llurs comtats, lligats al rei franc només per un vincle de vassallatge cada cop més feble, fins que es trencà del tot a les acaballes del s. X i esdevingueren independents de fet. Semblantment —però sense arribar en aquest darrer grau d’independització—, els vescomtes, ordinaris delegats del comte, se'n constituïren vassalls i convertiren en feu el domini vescomtal; i els vicaris, que regien els castells com a centres de les circumscripcions administratives menors, s’apropiaren també llur funció —esdevinguda hereditària—, passaren a regir llur districte com a vassalls del comte i convertiren en feu l’antiga dotació annexa al càrrec: porció de les terres fiscals i percepció de rendes i drets sobre la gent del terme. Així sorgiren les primeres senyories feudals o baronials de la Catalunya Vella, al tombant del primer mil·lenni. Al seu costat, unes altres senyories s’anaren formant a benefici de particulars —especialment de catedrals i monestirs— per obra dels preceptes d’immunitat (força nombrosos des dels primers reis carolingis, i continuats, després, pels comtes independents), els quals investiren els propietaris dels grans dominis de l’excercici de determinades funcions públiques sobre llurs habitants i els sostreien a l’acció dels agents ordinaris del govern. Tals concessions foren també el germen de futures senyories territorials del país, que, amb el temps, es projectaren no solament sobre termes rurals, sinó també sobre viles i comarques i àdhuc sobre importants nuclis urbans. D’altra banda, la relació feudal s’anava desenvolupant també —amb l’estímul dels capitulars francs del s. IX. per la progressiva encomanació personal d’homes lliures, magnats o gent més poderosa de l’indret respectiu, els quals els concedien —bé directament, bé com a retorn dels que prèviament els havien ofert— predis a títol de benefici, esdevinguts, així mateix, feus en fer-se'n hereditària la tinença, amb la càrrega d’uns serveis bàsicament d’auxili militar. Aquest procés evolutiu s’accelerà, fins que produí la veritable desclosa del règim feudal, durant l’onzena centúria. D’altra banda, alguns comtes (Urgell, Empúries) es constituïren formalment alts vassalls del comte de Barcelona, i els altres li reconegueren una supremacia moral de senyor i príncep. I els magnats s’encomanaren també entre ells per llaços de fidelitat, mitjançant les convenientiae, per a les quals es reconeixien homes del seu senyor en canvi de la investidura d’un feu, molt sovint l’usdefruit dels rèdits annexos a la tinença o guarda d’un castell. Un afebliment temporal del poder dels primers comtes barcelonins, durant la primera meitat del s. XI, afavorí, sembla, aquesta proliferació de pactes feudals entre nobles o entre senyors de castells i castlans, fins que Ramon Berenguer I, en afermar la seva autoritat, lligà molts d’aquells senyors feudals sota el seu vassallatge directe. D’altra banda, la defensa de les marques exteriors dels comtats centrals i l’avanç conqueridor d’aquests cap a migdia generà també, ja des de la darreria del s. X i en temps successius, un sistema d’encomanda amb una obligació de construir-hi castells, per part de comtes i magnats, a favor de cavallers i homes d’empenta, que prestaven jurament de fidelitat per a llur tinença (el més antic és el del castell de Miralles, del 987), en canvi de la fruïció del terme annex i del que podrien eixamplar amb llur esforç combatiu i colonitzador. Aquest règim de tinença de castells i fortaleses de frontera contribuí decisivament a sistematitzar les regles de la relació feudal i li imprimí un segell característic, plasmat en un dels primers nuclis dels Usatges de Barcelona, règim que la pràctica anà detallant i precisant, fins que fou recollida en les redaccions escrites del s. XIII (Costumes de Catalunya i Commemoracions de Pere Albert), i també, a la Catalunya Vella, en els costumaris gironins i de les seves zones d’influència. Ben sovint, aquestes concessions feudals de castells i també de termes territorials, viles, etc, en les noves àrees de conquesta anaven ja acompanyades de l’atorgament de drets jurisdiccionals més o menys amplis sobre el districte, de manera que es prolongà en les terres ponentines aquell règim senyorial iniciat segles abans a la Catalunya Vella. Una ràpida presentació sintètica del quadre feudal català faria veure, en primer terme, una cadena o jerarquia personal que, arrencant del comte —senyor superior—, davalla vers els vescomtes, els comdors, els varvassors (tots, barons o grans feudataris) i es clou en el simple cavaller (posseïdor de petits feus o cavalleries), vinculats tots, directament o indirectament, per una relació de vassallatge, amb la tinença annexa del feu corresponent. És aquest, de fet, la plataforma de la relació feudal, la qual es contreu, pactadament, mitjançant la prestació d’un homenatge de fidelitat pel vassall al senyor, a través del ritu específic d’agenollar-se i posar les seves mans entre les d’ell i donar-li l’òscul (jurament de boca i mans). Aquest jurament de vassall (sagrament) era seguit per la investidura real del feu per part del senyor, amb el lliurament efectiu de la terra o encomanda del castell al qual eren vinculats les possessions i els drets corresponents. L’homenatge podia ésser sòlid (fidelitat absoluta contra tothom) o no sòlid (que exceptuava determinats senyors) i es refermava amb la prestació d’una fiança (ferma de dret). Per l’homenatge eren establerts els deures mutus (auxili militar i de consell per part del vassall, protecció i justícia per part del senyor), i calia renovar-lo a cada canvi de titular. Bé que la relació era, normalment, hereditària, podia rompre's per cadascuna de les parts, en casos determinats, així com en uns altres casos podia el senyor emparar-se del feu del vassall. Per l’estreta relació que es donà a Catalunya entre feu i senyoria, l’objecte d’aquell consistia ordinàriament en un territori més o menys extens centrat per un castell o una fortalesa, que constituïa una baronia (gran domini) o una simple quadra o petit terme (la típica cavalleria). En l’àmbit d’aquest terme o districte, el senyor tenia a les mans un seguit de drets dominicals sobre els homes que hi residien (prestacions personals, agràries, monopolis de serveis, etc), i quan posseïa la jurisdicció hi exercia la justícia en major o menor grau (alta i baixa, mer i mixt imperi), percepció de tributs, reclutament militar (host i cavalcada) i altres de natura pública però sovint confosos amb els d’índole dominical. Tota aquesta organització, però, així jerarquitzada i escalonada, reconeixia, en darrer terme, la potestat del príncep —comte, rei—, el qual mai no arribà a abdicar la seva posició de senyor superior, a la mateixa manera que tots els habitants del país, malgrat llur eventual dependència feudal o senyorial, no restaren mai deslligats del vincle de súbdits respecte al sobirà, encarnació suprema del poder públic.

Col·laboració: 
JMFR
Llegir més...