i filologia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

filologia

filología (es), philology (en)
substantiu femeníf
Lingüística i sociolingüística
filología (es), philology (en)
filologia filol
Ciència que estudia la llengua en totes les seves manifestacions.

Tanmateix, cal no confondre el concepte de filologia amb el de lingüística, malgrat llur connexió constant i l’ús indistint que hom n'ha fet (en anglès, per exemple, són sinònims). L’intent de distinció d’aquests conceptes és recent, car la lingüística, com a ciència específica del llenguatge, s’ha desenvolupat a partir del s. XIX i s’ha anat independitzant de la filologia. Estrictament parlant, la filologia és una ciència històrica que estudia i interpreta els texts antics i llurs relacions amb les cultures que els han fet de marc. En aquest aspecte, la filologia és una gran auxiliar de la història, la qual —general, cultural o específicament literària— ha de fonamentar la validesa dels documents amb què treballa i ha de verificar-ne l’autenticitat mitjançant la crítica interna i externa. La filologia efectua sobretot la crítica textual i la crítica literària i duu a terme l'edició de texts, segons uns criteris inters o externs, fonamentats en tècniques pròpies, i es val, amb erudició, de ciències o de disciplines auxiliars, particularment de la lingüística, que, per part seva, té per objecte formal l’estudi del llenguatge en general i de cadascuna de les llengües en particular, amb finalitat intrínseca. Si la filologia necessita la lingüística com a instrument bàsic per a la crítica, la interpretació o l’edició d’uns texts, la lingüística també necessita un corpus d’investigació segur i críticament establert per la filologia. D’aquí, i de la confusió d’ambdues disciplines, ve la denominació genèrica atribuïda al conjunt d’estudis lingüístics i literaris d’una llengua o un grup de llengües: filologia clàssica, romànica, germànica, semítica.

Des d’un punt de vista històric, el desplegament dels treballs filològics i lingüístics s’ha produït amb la indistinció entre ambdues disciplines abans esmentada; ja els antics s’interessaren pels aspectes lògics del llenguatge, com Aristòtil, i per sistematitzar la gramàtica de les llengües, particularment en el caire normatiu. En l’antiguitat, sobresurt la tasca de l’escola d'Alexandria (s. III aC), que féu la confrontació dels manuscrits dels autors més antics, sobretot els que contenien els poemes homèrics, intentà de restaurar- ne el text original i divulgà comentaris textuals i tractats gramaticals. Fou remarcable la gramàtica de Dionís Traci, segurament la primera descripció gramatical extensa i sistemàtica divulgada en el món occidental, d’inspiració estoica i amb preocupacions etimològiques. L’influx dels alexandrins i dels estoics és evident en l’obra de Varró sobre la llengua llatina (s. I aC). A Roma, com a Grècia, els estudis gramaticals restaren molt supeditats a la filosofia, la crítica literària i la retòrica. Més tard, les gramàtiques de Donat (~400 dC) i Priscià (~500 dC) —manuals clàssics des de l’edat mitjana fins al s. XVIII— descriviren la llengua dels millors escriptors, més que no pas la llengua de l’època. A l’edat mitjana persistiren els corrents gramaticals heretats dels grecs i dels romans. És remarcable la tasca compiladora dels monjos de Cassiodor i, en el període del renaixement carolingi, la d'Alcuí i la còpia de manuscrits que facilità l’humanisme posterior. Els humanistes, des de Petrarca i Dant, mantingueren, a través de successives generacions d’erudits —L. Valla, A. Poliziano, Erasme, A. de Nebrija, Ll. Vives—, el conreu de les llengües i les literatures clàssiques, com també de les vernacles, cada vegada més diferenciades. La impremta facilità la divulgació dels texts dels autors clàssics. Als s. XVI-XVIII tingué lloc una florida d’erudició filològica. A França sobresortiren Lambin, la família Estienne i J. Scaliger; a Anglaterra, R. Bentley i R. Porson; i a Alemanya, G.E. Lessing, J.G. Herder, A. Wolf i G. Hermann. A mitjan s. XVII, l’escola de Port Royal reivindicà la visió lògica davant els fets del llenguatge amb la Grammaire générale et raisonnée (1660), d’Arnauld i Lancelot. En l’època contemporània, des del s. XIX, sobresurten, a França, F. Raynouard, G. Paris, P. Meyer, C. Brunel, M. Roques, A. Morel-Fatio i A. Jeanroy; a Alemanya, E. Curtius, G. Gröber, K. Vossler, C. Appel i K. Lewent; a Itàlia, M. Barbi, E. Monaci, V. Crescini i A. Monteverdi; i a Espanya, M. Menéndez y Pelayo, R. Menéndez Pidal, A. Castro, A. Alonso, D. Alonso i A.G. Solalinde. Al s. XIX sorgí la lingüística moderna com a fruit dels estudis comparativistes i historicistes de les llengües indoeuropees duts a terme per F. Bopp (1791-1867) i R. Rask (1787-1832), els mètodes dels quals foren aplicats successivament a les diverses famílies de llengües del tronc indoeuropeu ( lingüística).

Als Països Catalans, alguns dels escriptors antics compongueren obres d’interès filològic, en general tractats de preceptiva literària, gramaticals o lexicogràfics. Tot i haver escrit en provençal, cal citar el trobador Ramon Vidal de Besalú, autor de Las rasós de trobar (començament del s. XIII), primer tractat de poètica en llengua vulgar, que ve a ésser també la primera gramàtica en una llengua romànica, il·lustrada críticament amb exemples de grans trobadors. De Jofre de Foixà són unes Regles de trobar (~1295), divulgació de la gramàtica i de l’art de trobar, intent de sotmetre el “catalanesc” a les lleis gramaticals. El mallorquí Berenguer d’Anoia escriví el tractat de retòrica Mirall de trobar, no gaire després de les Regles de Jofre de Foixà. Jaume Marc fou autor del Llibre de concordances o Diccionari de rims (1371), i Lluís d’Averçó compongué el Torsimany (s. XIV-XV), tractat de poètica i gramàtica amb un diccionari de rimes. Les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (s. XV), de Bernat de Fenollar i Jeroni Pau, reflecteixen l’interès renaixentista per les llengües vulgars i proposen criteris de la selecció lèxica amb normes gramaticals. El Liber elegantiarum, del valencià Joan Esteve (imprès a Venècia el 1489), és el primer diccionari català pròpiament lèxic i, probablement, el més antic d’una llengua romànica. Joan Rosembach publicà un Vocabulari català-alemany (Perpinyà, 1502), de doble interès, per a la filologia catalana i per a la germànica. Al s. XVIII i a la primeria del XIX, tot i ésser una època reputada de decadència de la llengua i la literatura catalanes, es produí, a l’ombra de l’Acadèmia Desconfiada (1700) —convertida més tard en la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1752). i del monestir de Bellpuig de les Avellanes, un desvetllament dels estudis filològics, centrats primordialment en tractats gramaticals, lexicogràfics i d’història de la literatura, tots d’un valor desigual, però amb la preocupació comuna d’enaltir i de revifar les glòries històriques de la llengua i la cultura catalanes. Fèlix Torres i Amat, duent a terme un projecte del seu germà Ignasi, compongué les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (1836), encara avui valuós instrument de treball. Antoni de Bastero (1675-1737) és autor de la Crusca provenzale, intent de mostrar documentalment la influència de la llengua i la literatura provençals en l’italià, que resulta indirectament un elogi de la llengua catalana. Escriví també una Historia de la lengua catalana i una Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català. Seguiren, després d’ell, d’altres treballs lexicogràfics ( diccionari) i sobre la llengua ( gramàtica), força remarcables, alguns dels quals encara inèdits. Al s. XIX, en plena Renaixença, i ja al s. XX, la filologia catalana s’ha anat centrant en l’edició de texts medievals ( catalanística) i en la investigació de la història literària, en les quals han participat també, darrerament, lingüistes estrictes i fins alguns historiadors, entre filòlegs del país i de l’estranger. Cal esmentar bon nombre de publicacions, vehicles d’edicions de texts i d’estudis diversos: l’"Anuari” i la “Biblioteca Filològica” de l’Institut d’Estudis Catalans, “Revista de Bibliografia Catalana”, “Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura”, “Estudis Universitaris Catalans”, “Estudis Romànics”, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras”, i la col·lecció “Els Nostres Clàssics”. Tot i constituir fruits madurs de la lingüística moderna, no poden ésser passats per alt ací el Diccionari català-valencià-balear, d’A. Alcover i F. de B. Moll, l’obra gramatical i lexicogràfica de Pompeu Fabra i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Col·laboració: 
JBru
Llegir més...