fonamentalisme

m

Religió

Política

Moviment generalment religiós, però sovint amb una forta càrrega política, que prescriu un dogma i una moral estricta que exclouen i ataquen qualsevol altra creença o codi moral, o qualsevol desviació respecte a la interpretació ortodoxa del dogma.

Aquesta designació sol associar-se a termes com integrisme, dogmatisme, essencialisme, fanatisme, etc. Al s. XX, els diversos fonamentalismes es caracteritzen per la consciència de minoria, el sentit totalitari de l’Escriptura o de la tradició, el concepte ahistòric de la veritat, el predomini de la comunitat sobre l’individu i el principi del líder, la creació d’un enemic i l’afirmació masclista. El mot s’aplicà en un principi al moviment propagandístic ultraconservador prtestant nord-americà que als anys vint preconitzava la interpretació literal de les Escriptures enfront de la difusió dels corrents de pensament liberals o cientifistes i anunciava la segona vinguda de Crist i la resurrecció. A llarg dels anys següents fins a l’actualitat, n'han variat poc els trets essencials, bé que els anys cinquanta incorporà l’anticomunisme a la seva ideologia. Tanmateix, els recursos i la capacitat de captació de nous fidels ha augmentat mitjançant una poderosa estructura associativa i l’accés als mitjans de comunicació de masses, en particular la televisió, gràcies a la qual han obtingut una gran popularitat predicadors com J. Falwell o B. Graham. Dins del catolicisme hom tendeix a incloure els moviments fonamentalistes sota la denominació d'integrisme. El judaisme té igualment sectors fonamentalistes, coneguts com a ultraortodoxos, que propugnen la instauració d’un estat teocràtic a Israel. Entre els musulmans, hom pot considerar com a precursors del fonamentalisme islàmic actual el wahhabisme, fundat a l’Aràbia el 1745 pel xeic Muhammad ibn'Abd al-Wahhab, i el salafisme, que tingué entre els seus ideòlegs el persa Gamal al-Din-al-Afgani (1838-97) i l’egipci Muhammad’Abduh (1849-1903). La branca sunnita del fonamentalisme islàmic té el seu màxim exponent en l’organització dels Germans Musulmans, fundada per l’egipci Hassan al-Banna’ (1906-49), que des dels seus orígens reivindica la instauració d’un estat regit per la llei corànica. Per la banda del xiisme, el fonamentalisme islàmic té també un altre focus en la revolució iraniana de l’ayatollah Khomeyni, que el 1978 aconseguí instaurar un règim basat en l’ortodòxia islàmica.