i fonema | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

fonema

fonema (es), phoneme (en)
substantiu masculím
Fonètica i fonologia
fonema (es), phoneme (en)
fonètica, fonologia fon
Unitat funcional mínima en l’anàlisi de la segona articulació.

Pertany a un sistema clos, generalment no superior a 45 membres, amb el qual es configuren tots els significats d’una llengua qualsevol. Així, l’oposició significativa que hi ha entre casa/káze/ i rosa/róze/ demostra que les seqüències sil·làbiques /ka/ i /rǫ/ tenen caràcter funcional en català; però si hom hi aplica una permuta successiva fins que arriba als elements més petits, com ara entre casa/káze/ i cosa/kóze/, la part mínima permutable, és a dir /a/ i /ó/, correspon al fonema. Aquest procediment de commutació, emprat usualment pels fonòlegs estructuralistes, permet d’extreure, no pas sense punts de solució difícil, l’inventari fonemàtic de cada llengua. La realització del fonema és el so, que determina un nombre il·limitat de variants o al·lòfons, segons el context, i les característiques fòniques de cada parlant: la seqüència [káze], doncs, és constituïda, cada vegada que és pronunciada, per una sèrie de sons diferents i irrepetibles fins i tot per a un mateix parlant. Des d’un punt de vista psicològic, hom defineix el fonema com allò a què al·ludeix el parlant en emetre un so lingüísticament interpretable.

Col·laboració: 
RCM
Llegir més...