Ja en temps protohistòrics hom construí fortificacions (estacades, fossats, muralles de fang i de palla), bé que fins a l’edat mitjana l’aprofitament de fortificacions naturals prevalgué sovint sobre altres consideracions en escollir el lloc d’una fundació, com és el cas de tants pobles penjats de Provença o de la Catalunya Nova, situats en altures d’un accés difícil, malgrat l’absència de fonts, de rius i de terres de conreu. Els murs de carreus irregulars i els fossats secs foren l’etapa següent, que donà pas als recintes emmurallats (les acròpolis), situats a les parts altes de les ciutats gregues, que acollien els temples i els edificis públics (Micenes, Atenes, etc), i a les grans muralles, com les de Hattusa i la de la Xina. Aquesta, aixecada al s. III, amb torres i matacans, recorria més de 5 000 km, amb una altura de 8 a 10 m i uns 5 m de gruixària. Els antics romans dugueren l’art de la fortificació de campanya a fites no superades fins al s. XIX i, en matèria de fortificacions permanents, n'edificaren tant de locals, generalment aprofitant defenses naturals (turons prop de la costa —Barcelona, Tarragona—), com de territorials, disperses per una extensa frontera. A l’edat mitjana, hom desconegué aquesta mena de fortificacions i multiplicà les permanents i locals. En pocs decennis, comarques senceres es cobriren de castells (com, a la segona meitat del s. IX, la plana de Vic, el Berguedà, el Lluçanès, el Ripollès, el Moianès i el pla de Bages), ciutats i pobles foren voltats de muralles, i la construcció coetània de sòlids monestirs en llocs estratègics sembla obeir a un tot defensiu preestablert: el monestir és refugi i guaita, és avantguarda en terra de ningú, o bé controla una via d’accés o una costa infestada de pirates. Al s. XVI, els progressos de l’artilleria modificaren el concepte de fortificació. Les muralles altes i d’una sola gruixària cediren el lloc a construccions baixes summament reforçades (contraescarpes cobertes, contramines, bastions, baluards, amples fossats, refugis i passadissos subterranis, poternes, multiplicació de les línies trencades a la muralla pròpiament dita), mentre merlets, barbacanes, espitlleres i ponts llevadissos no conservaren sinó un valor decoratiu. Llavors perderen llur doble funcionalitat de residència i de fortalesa i es convertiren en palau o en una obra estrictament militar. Als s. XVII i XVIII l’art de la fortificació conduí a la creació d’una nova arma en els exèrcits, anomenada d’enginyers . Al s. XVII, l’enginyer S.Vauban desenvolupà les fortificacions pentagonals amb baluards; bona mostra d’aquest tipus era el recinte de la Ciutadella de Barcelona (1716-17). Al s. XVIII M.R.Montalembert introduí nous sistemes defensius, basats en la fortificació de punts propers a la plaça forta; així sorgiren els forts destacats, i d’aquests els camps atrinxerats. Al s. XIX hom renuncià en gran part a la construcció massissa i multiplicà les imbricacions de sistemes concèntrics de comunicacions, alternant, en punts estratègics, amb casamates i amb línies d’atrinxerament poc visibles a cop d’ull. En campanya, bastions i fortins improvisats alternaven amb línies de fossats i avantfossats, circumval·lacions, contraval·lacions, reductes, caps de pont i cavalls frisons, sistema que, a una més petita escala, fou practicat al segle precedent. No obstant això, a la Catalunya de la primera guerra Carlina hi hagué un retorn a l’emmurallament: molts pobles es fortificaren simplement cegant finestres i portes i pujant parets entre casa i casa, a la part de fora vila. A la Primera Guerra Mundial, caigueren fortaleses i places fortes considerades fins aleshores inexpugnables, i el sistema de fortificació per excel·lència fou la trinxera. A la Segona Guerra Mundial, el sistema de fortificació predominant fou el conjunt de refugis antiaeris, de casamates, de búnquers, de xarxes de protecció aèria i de zones minades. Hom ha dit que les fortificacions, les muralles i els castells de les èpoques antigues són, en les potències hegemòniques actuals, les invisibles xarxes aèries antimíssils i els satèl·lits de detecció i d’intercepció, a més de les flotes i les bases navals i aèries. Pel que fa a la fortificació com a refugi, en contrast amb els castells o els monestirs medievals, que, en cas d’atac, obrien les portes de bat a bat a tota la població, els refugis atòmics, construïts des de mitjan s. XX als EUA, només serien accessibles a una ínfima minoria, segons prioritats ben establertes. A Suècia, en canvi, nombrosíssimes fàbriques, escoles i hospitals tenen un doble soterrani a prova d’atac nuclear.
f
Construcció i obres públiques
fortificació El castell de Salses
© Fototeca.cat
Conjunt d’obres de defensa, provisionals o permanents, concentrades en un edifici o disperses en un extens territori, les quals constitueixen una unitat arquitectònica o estratègica coordinada.