A diferència de la composició tipogràfica tradicional, en què hom ajunta els tipus d’impremta d’un a un fins a confegir una línia de text, o de la composició en calent, com la linotípia, en què hom emmotlla amb metall fos una ratlla completa de text, en la fotocomposició, o composició en fred, hom impressiona un material fotosensible amb la imatge d’un dels signes del text —com succeïa en el procediment signe a signe propi de les primitives fotocomponedores— o de tot un fragment de text —tal com succeeix en les fotocomponedores modernes— a partir del qual hom realitza la corresponent forma d’impressió. La fotocomposició ha estat potser el sistema més revolucionari de la història de les arts gràfiques i, actualment, hom l’aplica tant a l’òfset com als altres sistemes d’impressió. Les primeres unitats de fotocomposició, construïdes durant els anys cinquanta i seixanta, consistien, en essència, en un teclat, semblant al d’una màquina d’escriure, que enregistrava d’una manera contínua sobre una cinta perforada o un disc magnètic la seqüència de codificacions corresponents al text i a les instruccions de composició gràfica, un ordinador que feia les oportunes justificacions de cada línia i una unitat fotogràfica, comandada pels senyals procedents de l’ordinador, que era constituïda per un disc o tambor giratori (o també una placa mòbil) sobre els quals hi havia inscrits en negatiu tots els caràcters d’una família gràfica, els quals, d’un en un i segons la seqüència en què havien estat enregistrats, en ésser il·luminats amb un flaix sincronitzat per un procediment estroboscòpic, impressionaven una superfície fotosensible (pel·lícula o paper). A partir dels anys setanta, els avenços en l’electrònica han permès de substituir els jocs de caràcters per llur codificació en forma digital, de manera que el text que hom introdueix mitjançant el teclat del terminal de l’ordinador —i que simultàniament hom visualitza per la pantalla i pot ulteriorment corregir— és tractat informàticament (justificació de línies, canvis de tipus, etc) i enregistrat en la seva memòria. Aquest conjunt d’instruccions són enviades a la unitat fotogràfica (o filmadora) constituïda per un tub de raigs catòdics que reprodueix el text sobre la seva pantalla, imatge que a través d’un sistema òptic és transferida sobre el paper o la pel·lícula fotosensible. En els sistemes més avançats, un làser modulat pel mateix senyal, segons un sistema similar al de les impressores làser, impressiona el material sensible fent-ne un escombratge sistemàtic de la superfície. Els sistemes de composició desenvolupats aquests darrers anys incorporen també un escàner, aparell que pot codificar digitalment qualsevol representació gràfica (lletres, signes, dibuixos, fotografies, etc), tractar-la informàticament (ampliació, reducció, transformació positiu-negatiu, i qualsevol de les possibilitats que ofereix la moderna imatgeria electrònica), i posteriorment l’enregistra en una unitat de memòria de gran capacitat. El text i les representacions gràfiques emmagatzemades en la memòria poden ésser visualitzades selectivament sobre una pantalla gràfica d’alta resolució on, combinant-les adequadament, hom pot realitzar el muntatge electrònic d’una pàgina completa (compaginació per pantalla) segons el format desitjat. Un cop memoritzada, pot ésser, posteriorment, transferida a la unitat fotogràfica, que produeix una rèplica de la pàgina completa sobre paper fotogràfic (a partir del qual hom impressiona una pel·lícula positiva o negativa, dita fotolit) o directament sobre pel·lícula positiva, que ulteriorment serveix per a insolar el clixé; la informació també pot ésser directament enviada a una unitat de fotogravat, on comanda la modulació d’un làser que impressiona una placa metàl·lica recoberta d’una pel·lícula fotosensible, el clixé, que, un cop tractat químicament, ja és apte per a imprimir.
f
Disseny i arts gràfiques