franquisme

m
Història
Política

Francisco Franco amb membres de l'Església Catòlica i de la Falange (1938)

Règim polític dictatorial implantat a l’Estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la Guerra Civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.

Inicialment el franquisme fou un sistema de poder d’excepció de l’oligarquia agrària, financera i industrial, emparentat amb les causes i objectius del feixisme, però amb profundes arrels en el tradicionalisme catòlic i conservador hispànic. Dotà l’estat d’una administració totalitària basada en l’existència d’una ideologia oficial —el nacionalsindicalisme—, d’un partit únic —FET y de las JONS (Falange Española)— i d’un cap que concentrà tots els poders de l’estat. Mantingué el control dels mitjans de comunicació, una forta intervenció en la producció i el treball i forçà la desaparició política i fins i tot física dels elements dissidents, tot amb l’objectiu d’unificar políticament, econòmica i social l’estat.

La vertebració jurídica d’aquesta etapa totalitària s’inicià durant la Guerra Civil i tingué com a fites fonamentals el nomenament de Franco com a cap del govern, de l’estat i de les forces armades (1936), el decret d’unificació de FE y de las JONS amb la Comunión Tradicionalista (1937), la llei de premsa i el Fuero del trabajo (1938), la llei de responsabilitats polítiques (1939), les d’unitat sindical i de bases de l’organització sindical —creació (1940) de la Central Nacional Sindicalista— (Organización Sindical Española) i la de seguretat de l’estat (1941).

En tombar la guerra mundial a favor dels aliats i amb la consegüent derrota del feixisme, començà una nova etapa, que durà fins al final dels anys cinquanta. Entre el 1942 i el 1947, preocupat per la seva pervivència, seguí un procés d’institucionalització legal. Es presentà de portes enfora com un règim basat en una original concepció de la democràcia —democràcia orgànica— i d’un incipient estat de dret. A l’interior, però, s’assentà en la victòria militar com a principi legitimador del poder personal per tal d’establir una política profundament conservadora i repressiva, i continuà l’autarquia econòmica, que conduí a una accelerada acumulació de capital a base dels recursos interns, possible pel control governamental dels salaris i per una rígida disciplina laboral. L’articulació legal d’aquest procés fou feta per les Corts Espanyoles que, creades el 1942 com a instrument de col·laboració legislativa, elaboraren el Fuero de los españoles (1945), la llei de referèndum (1945), la de successió (1947) i la de principis fonamentals (1958) (Movimiento Nacional) entre d’altres.

Arran de l’obertura a l’exterior i de l’inici d’una etapa de creixement econòmic durant la primera meitat dels anys cinquanta i de l’existència d’agudes tensions laborals i universitàries a la segona meitat de la dècada, es cristal·litzà, a partir del pla d’estabilització del 1959, una etapa d’adequació forçada de l’aparell estatal. La seva finalitat era adaptar-se a les noves circumstàncies i preparar-se constitucionalment per al dia en què desaparegués el dictador. Entrà aleshores a l’escena política una elit de tecnòcrates, vinculada a l’Opus Dei i formada a Harvard, entestada en el desenvolupament econòmic i la integració de l’economia espanyola en el mercat capitalista internacional.

El règim, tot i mantenir els seus ingredients autoritaris, establí sota la seva direcció una política econòmica de liberalisme planificat (reforma bancària, planificació indicativa, ajut d’inversions estrangeres, negociació salarial controlada, suport equilibrador del turisme) i una actuació politicosocial fluctuant entre l’obertura i el reforçament coercitiu envers la dissidència. Tot i que la nova elit duia l’aurèola dels experts, sempre se'ls exigí el requisit de la lleialtat final al règim i al seu fundador. La Ley Orgánica del Estado (1967) fou la màxima expressió jurídica d’aquesta etapa. D’acord amb aquesta llei s’anaren configurant els aparells institucionals destinats a garantir la continuïtat del règim: Consell del Regne, presidència del govern, Consell de Regència, etc. Pel juliol del 1969, l’aleshores príncep Joan Carles de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies fou designat successor com a futur rei i, pel juny del 1973, Luis Carrero Blanco fou nomenat president del govern, fet que suspenia la vinculació personal entre els càrrecs de cap de l’estat i presidència del govern.

La confluència de diversos factors —mort en atemptat de L. Carrero Blanco, agudització de la crisi econòmica, ampliació i ofensiva creixent de les forces d’oposició, deserció d’elements vinculats al franquisme i l’envelliment de Franco— menà a una radicalització del règim els seus darrers anys, una de les màximes expressions de la qual fou l’aprovació d’una llei antiterrorista (agost del 1975) i les execucions de diversos militants antifranquistes que se'n derivaren (setembre del 1975). Amb la mort del dictador (novembre del 1975) desaparegué el franquisme, a mesura que la nova monarquia s’anà dotant d’institucions pròpies.

Ideològicament, el franquisme no arribà a codificar-se d’una forma clara i coherent, per bé que existí una clara monopolització del poder i del control de l’aparell de l’estat en la persona de Franco i d’una reduïda classe política. Franco detingué personalment fins a la seva mort tot el poder de decisió, fins i tot el de legislar per decret i el de sancionar les actuacions judicials, però no l’utilitzà per implantar un programa personal de govern, coherent i concret, puix que ni en tenia ni disposava d’un grup polític organitzat que el dugués a terme. Darrere seu hi havia les diverses ideologies dels grups que formaven la coalició dominant, entre els quals hi havia notòries discrepàncies. El règim es nodrí d’elements ideològics de la Falange, del tradicionalisme, de l’Opus Dei, etc., bé que Franco mai no permeté que cap d’ells tingués una clara preponderància sobre els altres.

Els primers anys intentà de crear un consens entorn dels elements ideològics del feixisme i posteriorment dels sentiments nacionalistes ferits pel blocatge internacional, tot abandonant la línia feixista per una de més vinculada al tradicionalisme catòlic (nacionalcatolicisme). Tant en un moment com en l’altre, notes característiques del franquisme foren: un nacionalisme espanyolista contrari a qualsevol altre nacionalisme peninsular, la condemna del liberalisme, la francmaçoneria i el comunisme; la sacralització del poder, una concepció jerarquicoautoritària de la vida i harmònica de la realitat social, política i econòmica, i l’apel·lació a la hispanitat com a expressió dels anhels imperialistes. Una vegada superat l’aïllament, el règim adoptà la tàctica de propugnar el desenvolupament com a remei de tots els mals, l’esperit de consum i la confiança en els tecnòcrates.

En la detenció monopolista del poder, el franquisme, si bé utilitzà el sistema de nomenament a dit, se serví també d’un aparell institucional. Disposà d’institucions polítiques (Corts Espanyoles, Consejo Nacional del Movimiento, Consell del Regne, diputacions, ajuntaments, etc.), judicials (Tribunal d’Ordre Públic, etc.), de repressió política (Brigada de Información Social i altres cossos especials), de control econòmic (Servicio Nacional del Trigo, Instituto Nacional de Colonización, Instituto Nacional de Industria, Fondo de Ordenación y Regulación de Producciones y Precios Agrarios, bancs de crèdit industrial i agrícola, etc.), suport ideològic (jerarquia catòlica i algunes institucions, i la Falange i les seves branques Frente de Juventudes, Sección Femenina, Pelayos, etc.), de neutralització ideològica (Educación y Descanso, Turismo Social, Tele-clubs, etc.) i dotà l’exèrcit, base de l’existència del règim, de facultats àdhuc jurídiques que cobrien una àmplia gamma de delictes polítics. Amb l’ajut d’aquest aparell institucional, i sobretot amb l’amenaça d’utilització de l’aparell coactiu, el franquisme aconseguí de la població una obediència passiva.

Als Països Catalans complementà la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors significaren la imposició d’una sola cultura i d’una sola llengua, la castellana. La seva voluntat d’anorrear tot allò que fos català i signifiqués una diferenciació fou ben explícita.

Al Principat el franquisme comportà la repressió contra el poble català en conjunt —l’afusellament (1940) del president Companys n'és el símbol—. Forçà l’exili de més de 200.000 catalans, i entre els que restaren n'empresonà i executà un nombre difícil de calcular. El país es veié privat dels seus quadres polítics i sindicals i de la major part de la seva intel·lectualitat. El franquisme suprimí l’estatut d’autonomia, les institucions republicanes, els partits, els sindicats i totes les entitats catalanistes, i imposà les seves pròpies institucions. Inicialment mantingué una política econòmica restrictiva contra la indústria catalana: absorció de bancs catalans, control dels permisos de construcció, de distribució de maquinària, etc. La superioritat econòmica de Catalunya, malgrat tot, es mantingué i fins i tot augmentà posteriorment malgrat la política econòmica del règim que acabà adoptant una actitud més pragmàtica i renuncià en part als seus objectius inicials.

En el camp social prengué una sèrie de mesures prohibitives i discriminatòries: prohibició de l’ús públic de la llengua catalana, substitució per un altre del nom de Catalunya que duien moltes institucions i entitats, destrucció de centenars de milers de llibres escrits en català, retirada d’estàtues, símbols i noms de significació patriòtica dels carrers de les ciutats i els pobles, trasllat forçós fora de Catalunya de nombrosos mestres estatals i municipals i arribada de mestres de Castella i Extremadura amb l’objectiu de castellanitzar l’ensenyament primari, depuració del professorat universitari, prohibició de l’Institut d’Estudis Catalans i substitució per l’Instituto Español de Estudios Mediterráneos, etc. Amb el temps el règim es veié forçat a ésser més tolerant en aquestes qüestions, però mai no abandonà la filosofia que promogué tal actitud i, si en algun punt no pogué mantenir posicions totalment prohibitives (edició de llibres, ús públic del català), procurà la seva neutralització.

El franquisme no tingué entre la població catalana una base sòlida. Els dirigents franquistes, però, tampoc no confiaren en els catalans, ni en la burgesia catalana que, agraïda i submissa amb el retorn a les seves fàbriques, havia acceptat la descatalanització com un fet irremeiable. Només uns quants membres de l’alta burgesia espanyolista (Eduard Aunós, Miquel Mateu i Pla, Joaquim Bau) ocuparen des de la primeria algun càrrec polític rellevant. Més endavant, a partir dels anys cinquanta, el règim trobà nombrosos col·laboradors en les institucions econòmiques (caixes d’estalvi, cambres de comerç i indústria) i establí estretes relacions polítiques i econòmiques amb personalitats catalanes (Josep Maria de Porcioles, Pere Gual i Villalbí, Laureà López i Rodó). Les classes mitjanes i camperoles mantingueren la llengua i la seva catalanitat, juntament amb alguns sectors de la burgesia; els obrers tampoc no foren integrats pel sistema. La Falange no tingué una autèntica implantació a Catalunya i el seu nombre de militants fou sempre reduït: sovint els seus dirigents eren forasters i ben pocs dirigents a nivell d’estat foren catalans. L’Església a Catalunya proporcionà fidels col·laboradors al franquisme, però ben aviat fou una institució on es forjaren nuclis de resistència i oposició. Exclosos els exmembres de la Lliga i d’altres partits autonomistes, els càrrecs de l’administració provincial i municipal, de l’Organización Sindical Española i d’altres institucions anaren a parar a les mans del reduït nombre de camisas viejas (Josep Maria Fontana i Tarrats n'és un exemple), d’antics lerrouxistes i de vells homes dels sindicats lliures, i les nombroses vacants de llocs de l’administració per fugida, arrest o cessament dels anteriors titulars, foren cobertes amb excombatents, excaptius i funcionaris provinents en llur majoria de fora de Catalunya.

Les Illes Balears també sofriren una sagnant repressió i la imposició violenta de la castellanització i del nacionalcatolicisme. La vida política insular visqué dictada per funcionaris forans desconeixedors del país; l’economia sofrí les conseqüències del paper específic de productors de divises a baix cost dins el procés de desenvolupament econòmic peninsular que l’estat franquista assignà a les illes. Les capes burgeses insulars mantingueren un conformisme total, col·laborant amb el centralisme espanyol i amb el capitalisme estranger. Els mateixos eclesiàstics, que durant la guerra i els anys quaranta es resistiren a la prohibició de l’ús públic del català, posteriorment es castellanitzaren. Aquest fet, acompanyat de l’actuació de la burocràcia forània, i dels seus subordinats autòctons, i, més endavant, dels abundosos immigrants peninsulars, accelerà el procés de destrucció de la personalitat.

Al País Valencià foren també suspeses, amb el franquisme, totes les organitzacions polítiques i sindicals i molts dels seus membres presos, jutjats i en gran part executats; la persecució arribà fins i tot a les personalitats dretanes que no s’havien compromès amb l’aixecament militar. Al costat dels empresonaments i execucions foren nombroses les depuracions i separacions de càrrecs. Amb el franquisme l’oligarquia terratinent i financera i l’Església Catòlica tornaren a ocupar la seva situació de privilegi. A la nova elit dirigent s’afegiren alguns militants falangistes i molts elements de la dreta històrica. Aquí també la repressió postbèl·lica féu desaparèixer el moviment obrer organitzat. La cultura, que els darrers anys de la monarquia i durant la República havia conegut una notable revifalla, també sofrí una forta repressió i només foren permeses les seves manifestacions més innòcues: la societat Lo Rat-Penat, la bandera amb la franja blava de la ciutat de València i la producció teatral sainetista i de qualitat ínfima.

La Catalunya del Nord també visqué les conseqüències de la implantació del franquisme a l’Estat espanyol; en acabar la guerra, les tropes republicanes i fugitius en general hi trobaren refugi. En molts punts foren establerts camps de concentració de refugiats que hi romangueren fins a l’ocupació nazi de França. Posteriorment Perpinyà es convertí en centre i refugi de la política catalana. Malgrat els seus esforços, el franquisme no reeixí a anihilar la personalitat catalana, el manteniment de la qual constituí un dels elements més actius contra la dictadura franquista, primer de resistència i després d’oberta oposició i lluita.