Descripció i composició
Hom anomena fruita fresca o tendra la que pot consumir, sobretot, de manera directa, sense preparació i, sovint, gairebé immediatament després de la collita; bàsicament es divideix en cítrics, fruita de pinyol (préssecs, prunes, etc.), fruita de grana (pomes, peres, codonys, etc.) i fruita diversa (plàtans, raïm, magranes, etc). Hom anomena fruita seca la que no cal consumir immediatament després de collida; tradicionalment hom hi considera les ametlles, les avellanes, les castanyes i les nous, i com a fruita dessecada, les figues seques, les panses i, encara, els cacauets i els dàtils. >
La composició de la fruita varia substancialment segons que hom consideri la fruita fresca o la fruita seca. Pel que fa a la fruita fresca, la proporció entre els sucres solubles i d’altres hidrats de carboni depèn fonamentalment del grau de maduració. El plàtan, p. ex., considerat sovint també com a fruita feculenta (com la castanya), té un valor calòric important (88 kcal/100 g) a causa de la seva proporció d’aigua relativament escassa (70-75 g/100 g) i del contingut elevat en hidrats de carboni (20-30 g/100 g), que a l’inici de la maduració es troben tots en forma de midó i que després es van transformant en sucres simples.
Els components principals de la fruita fresca són l’aigua (85-95 g/100 g) i els hidrats de carboni (3-15 g/100 g) en forma de glucosa, fructosa i sacarosa, així com també de pectines (en peres, pomes i codonys fins a 3 g/100 g) amb tendència a disminuir a mesura que madura. La cel·lulosa i altres components de la fibra alimentària es troben a les membranes. Força fruites contenen glucòsids polifenòlics més o menys específics; són importants els àcids orgànics (cítric, màlic, tartàric i d’altres), que disminueixen també amb la maduració. Els olis essencials que contenen les fruites contribueixen en llur aroma i tast. En general, el valor energètic de la fruita fresca és baix (20-90 kcal/100 g) i ve determinat essencialment pels sucres; llur valor nutritiu depèn també dels sucres, però sobretot de les vitamines i els elements minerals que conté, la qual cosa fa que el consum de fruita fresca sigui dietèticament molt aconsellable.
La fruita seca i oleaginosa acostuma a contenir poca aigua (4-7 g/100 g), però força lípids (40-70 g/100 g), midó i una quantitat remarcable de pròtids (15-25 g/100 g). Té un valor energètic alt (450-650 kcal/100 g), i és també interessant pel seu contingut en vitamines i en elements minerals. La proteïna d’alguna fruita seca, com la del cacauet, presenta un valor biològic relativament important. L’oliva, malgrat ésser oleaginosa, conté molta aigua (60g/100 g), una quantitat discreta de lípids, però molt notables (20 g/100 g), i pocs pròtids (1 g/100 g). La castanya té pocs lípids (2 g/100 g) i força fècula (40 g/100 g), la qual cosa fa que en aquest aspecte s’assembli a un cereal.
La producció de fruita als Països Catalans
Dels diferents grups de productes agrícoles (cereals, llegums, hortalisses, farratge, etc.), la fruita és l’únic que, als Països Catalans, presenta un balanç netament positiu en relació amb el consum. Els Països Catalans exporten fruita, produïda al regadiu i, fins i tot, al secà. Prescindint de la classificació botànica dels fruiters, hom sol emprar una classificació comercial, en tres apartats: fruita seca, fruita tendra i hortalisses. Fins al segle XVIII predominà l’estima de la fruita seca (castanyes, nous, ametlles, avellanes, pinyons, garrofes, cacauets) o assecada (figues seques, panses, codonys, dàtils). Es pot dir que els procediments moderns de conservació de la fruita fresca han fet minvar gradualment el consum de fruita seca i, així, les nous gairebé han desaparegut dels Prepirineus, les castanyes només resisteixen a les Guilleries, els pinyons són poc abundants, i les garrofes (regions de València, Sogorb, Castelló, etc.), que representen cap a la meitat de la producció espanyola, han esdevingut farratge i primera matèria industrial. En resten els cacauets, a les regions de València, Castelló i Mallorca, i especialment les avellanes, a les regions de Tarragona i Girona, i les ametlles, a les regions de Barcelona, Alacant, Mallorca, etc.; totes aquestes fruites seques són exportades a la resta de l’Estat espanyol i a fora. La fruita fresca era summament diversificada: sembla més tradicional la fruita de grana que la de pinyol. Així, el raïm de taula, a les regions d’Alacant, Xàtiva i Castelló en primer lloc, les figues, a les regions de Mallorca, Castelló i Eivissa, abans de les prunes, a les regions de València, Xàtiva i Barcelona, les cireres, a les regions de Perpinyà, Castelló i Barcelona, i les nesples, a les regions de València i Barcelona. Certes menes de fruita són a la base de les exportacions agràries. Amb les ametlles i les avellanes, algunes fruites de grana, com les pomes, a les regions de Lleida, Barcelona, Xàtiva, etc., i les peres, a les regions de Lleida, València, Castelló, etc., i unes altres de pinyol, com els préssecs, a les regions de Perpinyà, Lleida, València, etc, i els albercocs, a les regions de Perpinyà, València, Mallorca, etc, encapçalen les exportacions agràries. I més encara els cítrics: les taronges, a les regions de València, Xàtiva, Castelló, Oriola, etc, les mandarines, a les regions de València, Castelló i Xàtiva, les llimones, a les regions d’Oriola, Xàtiva, Mallorca, etc, i les aranges i els poncems. Hom cull també fruita subtropical: dàtils, magranes i figues de moro, típiques de les regions d’Alacant i Oriola. Finalment, certes hortalisses són, en realitat, fruites: els melons, a les regions de València, Castelló i Perpinyà i un xic pertot, i les síndries, a les regions d’Alacant, València i Oriola, anomenades grans hortalisses. A les maduixes i les fragues, a les regions de Barcelona, Xàtiva i València, no els escau aquest nom.