Hom pot entendre l’axioma clàssic grec que allò que és bo és bell com una primera definició funcionalista. L’escolàstica, relacionada evidentment amb l’estètica d’Aristòtil, insisteix en la natura pràctica i funcional de l’obra d’art, i posteriorment fou l’estament eclesiàstic mateix el que propugnà el funcionalisme. Al s XIX, amb el renaixement del món goticista, hom implantà les teories funcionals, i hom pot considerar funcionalista en un primer grau Eugène Viollet-le-Duc (1814-79), el qual, propugnà l’estudi de l’arquitectura medieval a fi d’aplicar els principis que la regiren a les necessitats modernes. Jean-Nicolas-Louis Durand (1760-1834) s’havia avançat ja a la concepció funcionalista en subratllar que la utilitat és el fi de l’arquitectura i, per tant, la seva font de bellesa. Gottfried Semper (1803-79) establí que l’estructura depèn del material emprat, del mètode constructiu i de l’ús proposat. Qui assentà, tanmateix, amb més claredat les idees funcionalistes fou Louis Sullivan (1856-1924), el qual, formulà el principi que hom pot prendre com a definició del funcionalisme, "form follows function” (‘la forma segueix la funció’), tot fent dependre aquesta funció de la societat que la crea. El terme orgànic i el racional s’han relacionat en diverses ocasions amb el terme funcional, fins a l’extrem que molts teòrics no utilitzen la paraula racionalisme, sinó funcionalisme, per a designar una tendència i l’altra. Les teories de Gropius i de Le Corbusier, tot i tenir molt de funcionalistes, val més incloure-les en el capítol del racionalisme.
m
Art