Els furs foren normalment escrits, però hom en coneix d’altres, com el de Saragossa, que no tingueren cap redacció que recollís tot el dret que comprenien. Els furs més antics, de caràcter local, aparegueren al s. X, com el de Castrojeriz (974). Aquests furs locals es desenvoluparen al s. XI i adquiriren la plenitud al XII. Aviat formaren famílies d’abast geogràfic més o menys extens. Així, el fur de Lleó (1017) fou concedit també a unes altres poblacions (Villavicencio, Valle de Fenar, Pajares, etc), a l’igual del de Sepúlveda (1076) i el de Conca; aquest, concedit per Alfons VIII de Castella, tingué, als s. XII i XIII, una singular difusió (Béjar, Plasència, Terol, Morella, etc). Constitueix un cas força singular el fur de Saragossa el qual, tot i que no tingué cap redacció escrita, s’estengué per l’Aragó central i per les comarques occidentals de la Catalunya Nova i les septentrionals del Regne de València durant els s. XII i XIII (Horta, Gandesa, les Paüls, Riu d’Algars, Batea, Vallibona, Borriana, el Boixar, Fredes, Benicarló, Almassora, etc). Després dels furs locals, aparegueren els territorials, els més antics dels quals (furs del comte de Castella Sanç García, furs aragonesos de Sobrarb) són probablement llegendaris. Més versemblança històrica sembla tenir el fur antic d’Aragó, redactat probablement per fixar les particularitats jurídiques de l’organització del reialme d’Aragó, per tal que fossin acceptades i respectades pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV en ocupar el tron d’aquell reialme (1137). Bé que al s. XII hi hagué redaccions o recopilacions privades de furs territorials, fou al s. XIII que foren redactades les col·leccions bàsiques de furs territorials, com els furs de Castella, el fur de Navarra, els furs d’Aragó, compilats pel bisbe Vidal de Canellas i promulgats pel rei Jaume I, i els furs de València, sancionats pel mateix monarca. Aquests furs territorials no assoliren la plenitud fins als s. XIV i XV, quan la legislació de corts i la redacció del dret consuetudinari fixaren definitivament el dret que contenien. D’aquesta redacció del dret consuetudinari, que tanca el període, són exemples el fur vell de Castella (1356) i els furs de Guipúscoa (1397) i de Biscaia (1452). A Navarra, igualment, els amejoramientos del fur general són dels anys 1330 i 1418, respectivament, bé que el primer fou ja obra d’una comissió nomenada per les corts. A Aragó i a València els furs territorials posteriors a les compilacions promulgades per Jaume I (Aragó, 1247; València, 1261) foren ja íntegrament obra de les corts, que, de forma paccionada, n'obtingueren la promulgació per part dels sobirans. Això donà lloc a una tecnificació del concepte de fur, que en aquests regnes significà, a partir del s. XIII, aquella disposició consentida pels tres braços o estaments de les corts (eclesiàstic, militar i reial) i sancionada pel rei, coincidint amb el mateix concepte que a Catalunya hom expressava amb el nom de constitució, i que s’oposava a aquella altra disposició que només havia estat consentida per un braç o dos, la qual rebia a tots els països de la corona d’Aragó el nom tècnic d'acte de cort. Una categoria en certa manera especial era la de furs que, bé que eren per natura col·leccions de dret general, fins i tot promulgades com a tals, eren atorgats a unes localitats determinades en concepte de dret local. Aquest fenomen es produí sobretot al s. XIII. El cas potser més típic és el del Liber iudiciorum visigòtic que fou atorgat en versió-adaptació castellana a Còrdova, Sevilla i Cartagena, d’on passà també a Alacant. Als Països Catalans, a més del cas d’Alacant, també hi ha l’atorgament del Forum iudicum visigòtic a la localitat de Xivert, a la governació de Castelló (1234). Un cas semblant fou el del Fuero real (1252-55), obra d’Alfons X el Savi, que fou atorgat particularment a Sòria, Madrid, Béjar i Vitòria. Basat en el fur de Sòria i el Liber iudiciorum, la seva expansió no traspassà, quant a vigència, la sobirania de la corona de Castella, encara que fou traduït al portuguès. De bon principi, els furs foren disposicions atorgades unilateralment pels sobirans, moltes vegades arran de la repoblació dels llocs a què es referien, o bé obra privada, adreçada a recollir el dret consuetudinari d’una localitat o d’un territori determinats. És probablement a partir d’aquest valor que el fur tenia com a estatut jurídic bàsic de la repoblació que s’anà desenvolupant el caràcter paccionat dels furs, segons el qual el rei o senyor que el concedia no podia modificar-lo unilateralment o substituir-lo per un altre, si no volia que restés desfeta l’obra de repoblació que havia arribat a portar a bon fi. D’aquesta idea bàsica no són excepció, si més no en llurs orígens, els furs territorials, els quals, als països de la confederació catalanoaragonesa, acabaren essent paccionats per definició, en els temps posteriors a les redaccions primitives. Així ho reconegueren els sobirans, i així ho ensenyaren també els grans juristes (Callis, Belluga, etc).
m
Història
Dret