És semblant a l'escopeta en la forma i en el mecanisme, però se'n diferencia perquè aquesta tira un raig de perdigons i el fusell una bala unitària a cada tret. El seu origen és cap a la fi del s XVI, en aparèixer la clau de pedra foguera o de miquelet, gràcies a la qual hom obtingué aquesta arma, més ràpida i segura que no els seus antecessors, el mosquet i l’arcabús. La gran revolució tècnica del fusell es produí a partir del començament del s XIX. L’any 1807 l’escocès Alexander J.Forsyth, en descobrir les pólvores fulminants, substituí la clau de pedra foguera per la de percussió, en què el cavallet o martell del mecanisme pica contra un gra d’aquesta substància col·locat sobre la cassoleta de la recambra i provoca la ignició de la càrrega. El 1815 l’anglès Eggs perfeccionà el sistema col·locant el fulminant dins una petita càpsula de llautó, que constituïa el pistó, el qual era col·locat sobre una mena de fumereta que comunicava amb la recambra. El capità francès Delavigne aconseguí, l’any 1826, un sistema perfecte i econòmic d’estriar l’ànima de canó, en forma espiral, amb la qual cosa el projectil sortia amb un moviment de barrina que li proporcionava una trajectòria més recta i una velocitat més gran. En aquesta arma, la bala esfèrica encara havia d’ésser introduïda per la boca del canó i se l’havia de forçar a cops de furga fins a fer-la arribar a la recambra, amb la qual cosa restava greument deformada. Minié solucionà aquest problema creant una bala cilindrocònica amb la base una mica buida, que entrava pel canó folgadament i en sortia forçada, i s’adaptava, així, a les estries gràcies a la dilatació que li produïa el cop dels gasos contra la base. Els treballs iniciats per Pauly, el 1808, per construir una arma segura i eficaç que pogués ésser carregada per la recambra foren perfeccionats per Dreyse, que el 1841 aconseguí el fusell de recàrrega que porta el seu nom, amb el qual fou equipat l’exèrcit prussià el 1848. Remington i la Sharps Rifle Company fabricaren sengles models de recàrrega, també d’un sol tret, de gran popularitat. Lefraucheaux havia inventat ja el 1838 el cartutx amb el fulminant a l’interior, que esclatava per la percussió del martell sobre una agulla també incorporada radialment a la base del cartutx. El 1850 Flobert creà el cartutx de percussió anular, emprat encara actualment. El 1861 els anglesos Daw i Lancaster inventaren l’actual cartutx de percussió central, que duu el pistó incrustat al centre de la base del casquet. El 1837 Colt ja havia iniciat la sèrie de fusells de repetició, amb el seu rifle de revòlver, que duia un tambor de sis recambres encara de fumereta. Però la guerra de Secessió nord-americana desvetllà un important corrent de modernització i d’implantació d’aquestes armes. El 1860 Spencer construí un fusell que carregava vuit bales, emmagatzemades en un tub, a l’interior de la culata, entre la cantonera i el pany. Aquell mateix any Henry en fabricà un amb el dipòsit, també de tub, col·locat paral·lelament sota el canó, que carregava dotze bales i era carregat per un simple sistema de palanca, semblant al de Spencer. El 1866 Winchester perfeccionà aquest mateix model i el convertí en l’arma més popular de tota la llegenda de l’oest americà. A Europa no trigaren a imposar-se els fusells de forrellat, com el famós “Mauser” alemany i el “Lee” anglès, que s’anaren estenent per tots els exèrcits del món i persistiren fins a la Segona Guerra Mundial. A partir d’aleshores hom començà a proveir la infanteria d’una arma amb gran cadència de tir (de 600 a 950 trets/m) i de gran abast (fins a 600 m), el modern fusell automàtic o fusell metrallador , que pot tirar a trets o a ràfegues i que representa tota una nova concepció mecànica i estètica.
m
Militar
Diversos tipus de fusell (de dalt a baix): d’agulla, de metrallador i d’assalt
© Fototeca.cat
Arma llarga de foc, portàtil, característica dels soldats d’infanteria, però generalitzada a tots els altres cossos armats.