La substància lígnia es caracteritza pels feixos de fibres separats entre ells per ramades medul·lars en sentit radial; aquestes, de vegades molt aparents, reben el nom de malles i formen teixits en capes successives de període anual. La part més ferma i compacta és la més propera al cor, i la més feble i blanquinosa és l’albeca, immediata a l’escorça. La matèria que el tronc aporta és apta per a la construcció de bastiments i de mobiliari. Hom anomena fusta tova aquella que, com la d’avet o la de balsa, tenen poc pes específic, fusta dura la que té un pes específic elevat, com la del pi resinós, l’om, l’alzina, el faig, el roure i la noguera, i fusta semidura la intermèdia, com la del pi comú i la del làrix. Qualsevol que sigui l’espècie i l’ús a què hom la destina, la fusta requereix un bon grau de sequedat, puix que la seva substància és sensible a la humitat, amb la qual es dilata en sentit transversal, i després, quan el clima torna a ésser sec, es contreu. Per tal d’evitar-ne la destrucció hom la sotmet a un tractament de conservació, que consisteix a injectar-hi en fred i a pressió, amb aparells adequats, o bé en calent, mitjançant autoclaus, una substància capaç de fer-la imputrescible (creosota, sulfat de coure, etc) i de preservar-la de l’acció de l’aigua, de certs insectes i de la floridura. Per a construccions hidràuliques, de travesses de ferrocarril, armeria, etc, hom empra l’anomenada fusta de ferro, molt dura i resistent. En el comerç, hom expèn diverses menes de fusta pròpies per a la fusteria, especialment de pi (melis, flandes i avet), conegudes vulgarment com a fusta blanca, en taulons modelats a fil de serra, d’escairada i longitud normalitzades, els quals, mesurats individualment, són cubicats a raó de dotzenes regulars tenint per base la mesura anglesa de 14 peus × 9 × 3 polzades. Hom considera tarades les parts que presenten fenedures, grops i albeca o veta-segats. Les fustes fines dedicades a l’ebenisteria són peces de dimensions variables, desbastades i escairades, generalment a cop d’aixa, i hom sol partir-les en taules i regruixos o fer-ne fulloles; les més decoratives són les que presenten a la vista les protuberàncies que es formen a la part inferior de les soques de certs arbres (arrels d’om, de noguera, etc). De la combinació de menes de fusta de color diferent hom fa filets per a incrustrar als mobles (longitudinals i de cadeneta o mosaic) i també composicions pictòriques de marqueteria. Per a l’ornament dels mobles, la fusta és treballada amb perfils (en torneria), amb bossells i motllures, i entretallada i esculpida en baix relleu i alt relleu. La fusta és també utilitzada en escultura ( talla). En la indústria química és emprada per a la producció d’aiguarràs i d’àcid acètic per destil·lació seca.
L'explotació i el consum de la fusta als Països Catalans
Als Països Catalans, l’explotació de la fusta s’ha caracteritzat per la migradesa, la discontinuïtat i la varietat. Deixant de banda la llenya i el carboneig, el consum de fusta per a la construcció naval i d’edificis, l’ebenisteria, la botada, la torneria, la pasta de paper, etc, no ha exhaurit fins avui els boscs dels Països Catalans perquè hom ha recorregut a la importació de fusta forana i fins exòtica. Només les etapes bèl·liques o unes altres de forçadament autàrquiques han impel·lit a una desforestació abusiva. Els darrers anys, ja allunyada la prohibició d’importar fusta (1939-59), fet que ha contribuït a un inici d’aforestació del país, la fusta estrangera del Nord i l’exòtica (juntament amb l’espanyola del Sistema Ibèric, castellana en primer lloc), satisfà una bona part de les necessitats. Però els incendis forestals, dramàticament sovintejats als estius, neutralitzen els efectes positius de les reforestacions (entre un 14 i un 15% ha estat reforestat el mig segle darrer, amb la cooperació involuntària del despoblament rural). Dels 19.000 km2 que el bosc ocupa als Països Catalans, les tres quartes parts són cobertes de coníferes, especialment pins de mitja dotzena d’espècies. La producció que se'n treu, que pot arribar als 700.000 m3 l’any, procedeix principalment de les regions de Manresa, la Seu d’Urgell, Girona i Sogorb. La regió de la Seu produeix la gairebé totalitat dels 15.000 m3 de fusta d’avets produïts als Països Catalans, que ve a representar el 80% de la produïda a l’Estat espanyol. La fusta de roure i d’alzina, que no sol ultrapassar una producció de 7.500 m3, procedeix dels sectors muntanyencs de les regions de Girona, Vic, Lleida i Perpinyà. La de castanyer, tan relacionada amb la boteria, procedeix gairebé tota de les regions de Girona, Vic i Catalunya del Nord (11.000 m3). La de pollancre i altres arbres de ribera, rarament espontanis, abunda vora els rius i aiguamolls de les regions de Girona, Barcelona, Perpinyà i València (uns 45.000 m3). La de faig, tan estimada, procedeix de les regions de Vic, Girona i Perpinyà. La fusta d’espècies planifòlies, doncs, té un paper secundari en l’aprofitament forestal. I si n'és exclosa la llenya, són les regions pirinenques i nord-orientals, amb llurs coníferes, i alguna d’ibèrica, les que extreuen un 70% de la fusta dels Països Catalans.