A causa de les immenses distàncies que separen la Terra de les galàxies, és gairebé impossible de distingir-hi cap estel individual. Charles Messier, per tal d’evitar confusions a l’hora d’identificar cometes, confeccionà un catàleg que inclou nebuloses, cúmuls d’estels i galàxies exteriors. Encara actualment tots els objectes catalogats per Messier són indicats amb la lletra M seguida del número d’ordre que els correspon al catàleg. El primer observador que detectà l’estructura espiral d’una galàxia fou W.P. Rosse, l’any 1845. La prova experimental que les galàxies eren objectes exteriors a la Via Làctia i semblants a ella en la composició, l’estructura i les dimensions fou aconseguida l’any 1923 per E. Hubble, el qual observà les galàxies espirals d’Andròmeda i del Triangle amb el telescopi de 2,50 m de diàmetre del Mont Wilson. Hubble observà que comparant entre elles un nombre molt elevat de galàxies s’esdevenia una gran diversitat de formes i, a més, una dependència de l’aspecte de cada galàxia de la seva estructura i de la seva orientació cap a la Terra. Malgrat tot això, pogué establir que les galàxies, segons l’estructura, poden ésser classificades en el·líptiques, espirals i irregulars. Les galàxies el·líptiques tenen un aspecte d’el·lipsoide de revolució i presenten un decreixement progressiu de la lluminositat des del nucli central, molt brillant, fins als contorns, mal definits, que es perden dins la lluminositat general del cel nocturn. Segons el grau d’el·lipticitat, hom les reparteix en vuit tipus, del E0 al E7. El tipus E0 correspon a les galàxies esferoidals, i el tipus E7, a les més allargades. Les galàxies espirals, vistes de cara, tenen una estructura caracteritzada per una condensació central, el nucli, i per uns braços, poc o molt desenvolupats, que s’enrotllen i dibuixen una espiral. Observades de perfil, aquestes galàxies es presenten més aplatades que les el·líptiques i a les proximitats del pla equatorial tenen molt sovint bandes fosques de matèria absorbent interestel·lar. Les galàxies espirals es divideixen en normals, representades per (S), els braços de les quals neixen tangencialment a dos punts oposats del nucli, i en barrades, representades per (SB), els braços de les quals neixen perpendicularment als extrems d’una franja nebulosa rectilínia que travessa el nucli. Dins cadascuna d’aquestes subclasses de galàxies hom pot distingir encara tres categories (a, b, c), segons la importància relativa del nucli. Finalment, hi ha les galàxies irregulars, que inclouen totes les galàxies que no presenten cap simetria particular i que se solen caracteritzar pel fet de contenir una gran quantitat de matèria absorbent. Segons l’estat actual de les observacions, el 80% de les galàxies són espirals, el 17% el·líptiques i el 3% irregulars. El problema de l’origen i de l’evolució de les galàxies no és resolt. Segons una teoria inicial, una galàxia es devia originar en forma de globus compacte, del tipus E0, el qual, a causa d’un cert moviment de rotació, devia evolucionar cap a una galàxia el·líptica, després espiral i, finalment, irregular. Aquesta teoria ha estat rebutjada en observar que les galàxies irregulars són, en general, més joves que les el·líptiques. Actualment hom veu que el problema de l’origen i de l’evolució de les galàxies va estretament lligat amb la validesa de les diverses teories cosmològiques proposades ( cosmologia), entre les quals la del model del big-bang inicial és la que té més acceptació. Segons aquest model, tota la matèria i l’energia de l’Univers eren concentrades, de bon principi, dins un espai de dimensions molt reduïdes, fins que, en un moment determinat, l'instant zero de l’Univers, es produí una mena d’explosió que començà a espargir la condensació primigènia i transformà l’Univers en un núvol gasós que s’anava expandint fugint del punt central de l’explosió. Com a conseqüència d’aquest moviment aparegueren lleugeres turbulències a l’interior del núvol (per la tendència que té tot moviment d’una gran massa a transformar-se en turbulent), i així el núvol original es fragmentà en remolins gasosos, o protogalàxies. Atès que el moviment turbulent se superposà al moviment d’expansió primitiu, les protogalàxies que inicialment eren pròximes continuaren essent-ho, mentre que les altres començaren a allunyar-se entre elles, moviment que encara dura i que hom preveu que es mantindrà en el futur. Per efecte de la turbulència, cada protogalàxia anà adquirint un moviment de rotació, el qual anà augmentant progressivament. Mentre anava girant, la protogalàxia també es contreia, i com a conseqüència augmentà la velocitat de rotació de la protogalàxia i també la diferència entre les velocitats de caiguda cap al centre del material que es movia segons l’eix de rotació i del que ho feia perpendicularment, puix que en el primer cas no hi havia cap força que ho contrarestés, mentre que en el segon la força centrífuga, cada vegada més important, frenava el moviment. Aquesta desigualtat en les velocitats de caiguda de la matèria feu que el sistema original prengués la forma d’un disc. Durant aquest procés aparegueren els primers estels, com a condensacions de les regions més denses. Així es formaren primerament els cúmuls globulars, que després havien de constituir l'halo galàctic. Els estels així formats i els núvols de gas de pols del disc d’una galàxia no giren tots amb la mateixa velocitat angular entorn de l’eix de rotació, sinó que les regions centrals ho fan més ràpidament que les perifèriques. Aquesta mena de rotació permet de preveure qualitativament l’aparició dels braços espirals entorn del disc primitiu, els quals s’enrotllen solament dues o tres vegades entorn del disc galàctic. En intentar d’explicar les galàxies el·líptiques com a espirals envellides apareix un problema, puix que, aquestes essent molt més aplatades que aquelles, hom no veu quina mena de processos podrien fer que les galàxies s’anessin arrodonint amb el temps. Una possible explicació fóra que les galàxies el·líptiques s’originessin com a resultat del xoc i de la fusió de dues galàxies espirals, i com a conseqüència d’aquest xoc els estels individuals de les galàxies no xocarien entre ells, perquè restarien massa separats; però, per contra, s’espargiria per l’espai la matèria interestel·lar de totes dues galàxies. Si això fos cert, explicaria alhora la forma de les galàxies el·líptiques i llur manca de material interestel·lar.
f
Astronomia
Galàxia visible
© Corel
Cadascuna de les agrupacions d’estels que, vistes amb el telescopi, presenten un aspecte brillant, nebulós i generalment aixafat.