És un llegum de color bru, indehiscent, polisperm, de coberta coriàcia i de polpa carnosa. Les garrofes senceres, destinades tradicionalment a l’alimentació del bestiar, són emprades també per la indústria alimentària; del garrofí se'n separa la goma i la part carnosa, prèviament torrada, és utilitzada com a alternativa del cacau en alguns productes dietètics, ja que aquest substitutiu no té teobromina, cafeïna i tiramina, substàncies presents en el cacau processat. La polpa torrada de garrofa presenta un 90,6% d’hidrats de carboni, un 5,4% de fibra i un 3,8% de proteïna; a més, és rica en potassi (800 mg/100 g) i en calci (290 mg/100 g).
Als Països Catalans, ja els annalistes del segle XVIII feren notar la importància agrícola que anaven assolint els garrofers en tot el litoral, del Rosselló al Baix Segura. La crisi de la vinya a la fi del segle XIX, deguda a la fil·loxera, explica la substitució de vinyes per garrofers a les contrades prelitorals, amb dos màxims d’expansió: després de la Primera Guerra Mundial i després de la Guerra Civil Espanyola de 1936-39. La minva del bestiar de treball provocà, a partir del decenni 1950-60, un retrocés en el conreu, agreujat per les glaçades del 1956. A les comarques industrialitzades, els garrofers han estat, com les oliveres i més que la vinya, abandonats.