El gaullisme aparegué com un factor d’aglutinament i d’unificació política de les classes dominants franceses en un moment que el fracàs de les institucions de la IV República posà de manifest la necessitat d’una reestructuració en el sistema polític d’aliances. Basat en la figura carismàtica del general De Gaulle, el gaullisme intentà de fer bascular la base d’aliances de la burgesia francesa de la petita pagesia a la petita burgesia, sobre una ideologia nacionalista moderada capaç de mobilitzar-la i de mantenir-la lluny de les temptacions de l’extrema dreta, sistema que es concretà en la Union pour la Nouvelle République (UNR). En l’aspecte econòmic, el gaullisme es proposà d’unificar les diferents fraccions del capital francès sota un programa de reconversió de la vella explotació colonial, assegurant un índex ràpid d’acumulació que permetés l’hegemonia econòmica europea, i així es reservava posicions de força per negociar amb el capital nord-americà. Les tensions socials internes, sobretot l’explosió revolucionària del maig del 1968, demostraren la impossibilitat del projecte gaullista. La dimissió del general De Gaulle, el 1969, i l’accés a la presidència de Georges Pompidou significaren una renúncia a una gran part dels pressupòsits gaullistes, amb la capitulació en determinats sectors davant el capitalisme nord-americà per tal d’intentar de mantenir el control sobre uns altres sectors. Però la descomposició política del gaullisme prosseguí, i resultaren ineficaços els plantejaments nacionalistes per atreure una petita burgesia amb greus problemes i decantada progressivament cap a moviments de signe poujadista (poujadisme) o socialista. La derrota dels candidats gaullistes en les eleccions presidencials del 1974 significà la davallada del moviment, tot i que des d’aquest any fins el 1976 Jacques Chirac, principal líder gaullista a la mort de Pompidou, encapçalà el govern conservador sota la presidència de V.Giscard d’Estaing. El 1976, J.Chirac fundà el Rassemblement pour la République (RPR), en un intent de renovar alguns dels continguts del moviment, al qual hom s’ha referit des d’aleshores amb el nom de neogaullisme. El RPR, però, no aconseguí de revitalitzar-se, i fou perjudicat, a més, per la creació el 1978 de la Union pour la Démocratie Française (UDF) liderada per V.Giscard d’Estaing, que li disputà el vot de dreta, però amb el qual s’ha hagut d’aliar per a concórrer amb èxit a les eleccions. Després de la victòria socialista (1981), no fou fins el 1986 que, en coalició amb la UDF, Chirac pogué formar govern, però les diferències amb F.Mitterrand en provocaren la dimissió el 1988 i el retorn a l’oposició. El 1993 la coalició UDF-RPR guanyà les eleccions legislatives i el 1995 Chirac les presidencials, però una nova derrota en les legislatives del 1997 l’obligà a compartir el poder amb un govern socialista. El 1998 la UDF i el RPR acordaren la constitució d’un programa comú i uns vincles estables per tal de fer front als socialistes i també per a aïllar l’ultradretà Front National.
m
Història
Política