grau de significació de l’adjectiu

m
Lingüística i sociolingüística

Cadascun dels valors o els nivells d’expressió susceptible d’ésser manifestat per un adjectiu, en poder variar la intensitat relativa de les qualitats que designa.

El grau positiu no és marcat per graus de comparació ni d’intensitat. El comparatiu indica la qualitat de l’adjectiu per comparació amb d’altres substantius que tenen la mateixa qualitat. Pot ésser de superioritat (més... que), d'inferioritat (menys... que), d'igualtat (tant... com). El català conserva algunes formes de comparatiu sintètic, per sufixació, heretades del llatí: millor, pitjor, major, menor, tot i que la parla corrent prefereix les formes analítiques integrades per adverbi + adjectiu. El superlatiu (que suposa també sempre una idea implícita de comparació) atribueix al substantiu corresponent el grau més alt de la qualitat que designa, en relació amb els altres substantius que tenen la mateixa qualitat. Pot ésser relatiu (el més... de, el menys... de) i absolut, que expressa la intensificació màxima de la qualitat i s’obté mitjançant adverbis (molt, massa, bastant, força, ben, tot), sufixació (-íssim), prefixació (re-), reiteració de l’adjectiu (bonic bonic) o amb més que intercalat (boig més que boig), augmentatius i diminutius (marassa, baixet). Es conserven també algunes formes cultes preses directament del llatí: suprem, màxim, mínim, òptim, pèssim.