Fou un element característic de la societat estamentària des del s XIII fins al XIX, que conservà els trets bàsics sota una pluralitat de formes i de terminologia (oficis, col·legis, confraries, arts, etc). El sistema gremial fou un fenomen essencialment urbà, que només assolí un desenvolupament extens a les capitals i les ciutats importants. L’origen és relacionat amb el desenvolupament de l’autonomia municipal i la revifalla de l’artesania i del comerç, a partir del s XII. Era basat alhora en la comunitat de treball i en els factors religiosos i assistencials. Les ordinacions evolucionaren cap a la legislació tècnica i el control del treball i de la producció, assegurats a través d’un seguit de mesures cooperatives (tallers comunals) i més aviat coercitives (inspecció dels productes, reglamentació, etc). Les primeres corporacions al Principat de Catalunya nasqueren sota protecció episcopal, a partir del s XI, amb denominacions bàsicament religioses: germandat, fraternitat, almoina i —la més àmplia— confraria. Prohibides aquestes, al s XIII es desenvoluparen les corporacions d’oficis, que al s XIV —sobretot, a partir dels anys 1329-32— foren autoritzades i reconstituïdes pel poder del monarca. Amb la conquesta, el sistema gremial s’estengué a València i a Mallorca. A les Illes, els gremis adoptaren mesures discriminatòries de caràcter socioreligiós, que posteriorment foren també aplicades al País Valencià i, en menor grau, al Principat. Els gremis tenien una forta vinculació social i política, per tal com formaven la base de participació dels menestrals en els governs municipals. Després d’una primera etapa de formació (ss XIII-XV), la crisi del s XV palesà l’existència de tensions socials entre gremis i les polaritzacions entre mestres i fadrins, així com entre mestres rics i pobres, i es produïren vagues i lluites internes, de manera que hom hagué d’adoptar mesures restrictives, com l’examen de mestria i la percepció d’uns elevats drets d’ingrés. D’altra banda, els fadrins o oficials organitzaven gremis propis, alguns dels quals d’una importància extraordinària, com els compagnonnages francesos. Les lluites dels gremis per participar en el poder municipal donaren lloc a nombrosos conflictes a Itàlia, els Països Baixos, Alemanya, etc. A Barcelona, els gremis intervingueren activament en l’oposició entre la Busca i la Biga, que conduí a una participació més intensa dels menestrals en l’administració del municipi; a València, així com a Mallorca, protagonitzaren el moviment de les Germanies. En general, als ss XVI i XVII aconseguiren una etapa de plenitud: n'augmentà el nombre, per l’aparició de noves tècniques i, sobretot, per un procés d’especialització, a vegades excessiu, però llur força política minvà. Aleshores es difongué la institució gremial per la corona de Castella. Mentre que a les capitals els gremis eren molt especialitzats i molt rigorosos, a les ciutats més petites predominava la confraria de diversos oficis, més flexible i menys diversificada, que corresponia a determinats sectors industrials, i es consolidà l’aristocràcia de mestres rics, orgullosa i satisfeta del seu lloc a la societat, que dominava la massa de mestres jornalers i de fadrins. El treball menestral, però, fou sotmès a les pressions del capitalisme incipient, a través de la competència de la indústria rural lliure, o pel domini dels menestrals, controlats per mercaders i mestres rics. Les dificultats econòmiques del s XVII perjudicaren greument l’ordenació gremial del treball, a favor d’una certa concentració capitalista, que era especialment sentida en la indústria tèxtil. Els decrets de Nova Planta privaren els gremis de la corona catalanoaragonesa de la participació en el govern municipal i els sotmeteren al control de les audiències. Altrament, els de Perpinyà conservaren l’estructura política tradicional fins el 1789. Durant el s XVIII i el primer terç del XIX, els gremis experimentaren un procés de decadència, bé que lent i molt matisat, seguint l’evolució general de la producció menestral davant els progressos industrials. Al principi del s XIX encara conservaven a Catalunya una certa empenta econòmica i una evident significació social. Els diferents estats de la Il·lustració seguiren una política de supressió progressiva dels privilegis gremials, que culminà amb l’establiment dels règims liberals. A Espanya, la política de reforma fou aplicada pels ministres de Carles III i de Carles IV i fou ultrapassada pels decrets del 1813, definitivament implantats el 1836, els quals proclamaven la llibertat d’indústria i de treball, tot permetent la continuïtat dels gremis com a associacions voluntàries de petits empresaris. La majoria, però, anaren desapareixent ràpidament. La institució gremial ha estat tractada per una certa historiografia laudatòria, que ha contribuït a transmetre'n una visió potser massa idíl·lica i poc realista del corporativisme menestral.
m
Història