Tingué períodes d’enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió i es caracteritzà per l’absència d’enfrontaments directes entre les dues grans potències, el creixent esforç d’armament i organització militar, les nombroses crisis locals, els enfrontaments entre estats membres d’ambdós blocs i els incidents diplomàtics. En foren els principals episodis la creació del Kominform (1947), de l’OTAN (1949), la divisió de Berlín (1948), la guerra de Corea (1950-53), la creació del Pacte de Varsòvia (1955), l’erecció del mur a Berlín (1961) i l’intent d’invasió de Cuba, seguit de l’establiment d’un règim comunista a l’illa (1961). Les diferències sinosoviètiques, les dificultats de l’URSS i els EUA envers llurs aliats europeus i, sobretot, el temor a una destrucció total com a conseqüència d’una possible guerra nuclear (equilibri del terror) afavoriren, des del començament dels anys seixanta, un canvi en les relacions entre les dues superpotències, canvi que es materialitzà en l’acord sobre la suspensió de les proves nuclears no subterrànies (1963), en el Tractat de No-proliferació d’armes nuclears (1967) i en la confirmació del repartiment del món en zones d’influència, d’acord amb les bases establertes a Jalta el 1945. Aquest període de “coexistència pacífica” restà truncat a partir del desembre del 1979, amb la invasió de l’Afganistan per tropes soviètiques i, poc després, per l’accés a la presidència dels EUA de Ronald Reagan (1981), el qual, amb la Iniciativa de Defensa Estratègica i el reforçament de les bases militars a Europa occidental, rellançà el rearmament. Reagan, d’altra banda, també endurí la política nord-americana envers els règims comunistes de l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, que culminà amb la intervenció directa a Grenada (1983) i els atacs a Líbia (1986). Per part del bloc soviètic, la crisi polonesa iniciada el 1981 contribuí a agreujar el clima de confrontació, i hom suspengué totes les converses sobre desarmament. En assolir la presidència de l’URSS (1985), Mikhail Gorbačov inicià una política de distensió, que tingué com a resultats més palpables la retirada soviètica de l’Afganistan (1989) i un substancial avenç de les negociacions sobre desarmament (cimera de Reykjavík el 1986, signatura dels acords START el 1991). La guerra freda, entesa com a enfrontament de potències que disputaven no tan sols l’hegemonia, sinó també el model de societat a establir a escala mundial, acabà el 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica, que havia estat precedida per la del Pacte de Varsòvia al febrer d’aquest any.
f
Política