La h llatina prové gràficament de les escriptures gregues orientals i occidentals, que escrivien l’aspiració en forma d'eta grega clàssica. Arribà al llatí, però, a través de certs alfabets itàlics. La H clàssica llatina és formada per dues línies verticals paral·leles unides per un traç horitzontal a mitja alçada. L’ordre dels traços en l’escriptura capital romana era: primer, vertical; segon, horitzontal; tercer, vertical. Amb la velocitat ràpida que provoca la cursivitat hom tendí a unir els traços 2 i 3, de primer formant el segon traç cap amunt (sense arribar, però, a l’altura que li correspondria i sense alçar la ploma, enllaçant-lo amb el tercer, descendent. Aquesta forma és la que passà a totes les escriptures cursives i minúscules posteriors, que redueixen el tercer traç a la meitat de l’alçada primitiva. A partir d’aquesta forma les variants són mínimes.
La lletra h no és pròpiament objecte d’estudi de la fonètica, per tal com en català no representa d’una manera sistemàtica cap so de la llengua. Els casos en què hom escriu actualment h responen a l’existència del mateix signe o bé d’una aspiració (esperit aspre en grec) en els mots originaris respectius: hoste < hospite, hivern < hivernu, harmonia < harmonia, hemisferi < hemisphaírion, tot i que en certs casos la h etimològica no es manté: ordi < hordeu. Hom ha pretès que en la llengua antiga aquest signe podia representar algun so desaparegut en casos com rahó < ratione, juhí < judici, rahim < racemu; però aquest ús no era regular, i per això pot ésser considerat més aviat com una manera opcional, caiguda avui en desuetud, d’indicar gràficament l’hiat. Convencionalment, en català hom usa la lletra h per a indicar l’aspiració en el cas de l’onomatopeia que expressa la rialla: ha, ha; he, he, etc.