hel·lenisme

m
Història

Nom amb què és designat el període de la història i de la civilització gregues (i també dels països sota l’òrbita cultural de Grècia) que va des de la mort d’Alexandre (323 aC) fins a la batalla d’Àccium (31 aC).

Droysen, a partir de la nova concepció hegeliana de la dialèctica de la història, encunyà aquest terme i estudià aquesta època, en què hom assístí a l’enfonsament de la ciutat estat, però també a la projecció universal de la cultura grega i a la superació de la clàssica distinció grec-bàrbar, pròpia d’èpoques anteriors. Políticament s’eixamplaren les àrees d’influència grega i, bé que Alexandre no arribà a consolidar un imperi i que a la seva mort succeí un període de lluites (els Diàdocs contra els Epígons), malgrat les discòrdies i la fragmentació, sorgiren a la llarga tres estats (Egipte, Macedònia i Síria) que contribuïren a la cohesió economicocultural del món hel·lènic, afavorida per l’ús d’un idioma únic (koiné) reconegut i acceptat per tots. Foren obertes noves rutes comercials i l’economia d’intercanvi fou substituïda per un sistema més sòlid, que arribà a transformar els mètodes de treball i donà naixement a una classe social obrera. L’hel·lenisme fou època d’un gran canvi, que no es produí d’una manera tranquil·la, sinó violenta i àdhuc, en certs moments, tràgica. El desenvolupament econòmic creà noves ciutats (Alexandria, Pèrgam, Antioquia), concebudes amb uns criteris nous. L’home (bàrbar o grec, sirià o egipci) s’hi trobà desbordat i mancat de la protecció que les antigues ciutat estat li oferien i començà a sentir la solitud davant un món convulsat i sovint hostil que negava l’antiga tradició. En certs ambients, com a reacció, es produí un abandó de les creences religioses i s’accentuà el sentiment d’individualisme i l’afirmament de la llibertat interna i de la innegable capacitat d’autarquia i d’autonomia de l’home. Aquesta idea, juntament amb l’ecumenisme i el cosmopolitisme, constituí l’aportació bàsica de l’hel·lenisme i fou mantinguda pel savi (cínic, estoic o epicuri) que, aïllant-se d’un món violent i en transformació, es lliurà a l’elaboració d’una filosofia de consol i a la conquesta de l’ataràxia. Per contra, hi hagué un corrent de festivitat i d’opulència (sobretot en les corts dels monarques làgides) que definí la vida de certs estrats socials i que restà fixada en l’art i la poesia ( art grec, literatura grega, literatura alexandrina), que, aïllades generalment de la realitat, tendiren a un preciosisme formal i estilístic. Tot allò que era ciutadà fou considerat refinat i perfecte i fou contraposat sistemàticament a tot el que procedia del medi rural. Tota la història de l’hel·lenisme presenta una constant bipolaritat: al costat d’esperits elitistes que visqueren opulentament, d’altres homes que sofriren les circumstàncies forjaren els grans conceptes humanístics o cercaren nous horitzons polítics o religiosos on recolzar-se o sentir-se arrelats. Fou un període decadent que havia de desembocar d’una manera fatal, en la cristal·lització de l'imperium romà o en l’auge creixent del cristianisme.