i hepatitis | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

hepatitis

hepatitis (es), hepatitis (en)
substantiu femeníf
Medicina
hepatitis (es), hepatitis (en)
patologia pat
Inflamació del fetge.

El terme hepatitis vírica es refereix a la inflamació aguda del fetge, imputable als virus A, B, C, D i E, entre els més freqüents. Fins a la fi de la dècada dels anys vuitanta del segle XX només s’havien identificat els virus de l’hepatitis A i B, i hom es referia a les hepatitis no coincidents amb aquest tipus com a hepatitis no A no B. Segons estimacions de l’OMS, a la segona dècada del segle XXI prop de 500 milions de persones arreu del món presentaven infecció crònica pel virus de l’hepatitis C o B, causants, al seu torn, del 57% de casos de cirrosi i el 78% de casos de càncer de fetge.

Els infectats per aquests virus mostren, entre els símptomes més habituals, fatiga, pèrdua de la gana, febre i esgrogueïment de la pell, les mucoses i alguns òrgans (icterícia), i l’evolució de la malaltia sol ésser el d’una hepatitis aguda ictèrica, en tres fases: el preictèric, amb astènia, anorèxia, vòmits, diarrees i epigastràlgies; l'ictèric, que apareix al cap de 4-9 dies d’iniciar-se el procés; i la convalescència al cap de 3-9 dies de començada la icterícia. Bé que desapareix el malestar general, la recuperació total no s’aconsegueix fins al cap de 2-5 mesos de començada la malaltia.

El virus de l’hepatitis A, identificat el 1973 i responsable de l’hepatitis epidèmica, o infecciosa, té un període d’incubació de 15-40 dies i es transmet per la ingestió d’aigua o d’aliments contaminats o bé per via parenteral. Produeix la forma més benigna d’hepatitis, tot i que alguns malalts poden requerir hospitalització i, juntament amb l’hepatitis E (1990), molt similar i que es dóna exclusivament en zones del món subdesenvolupat, és l’única que no produeix inflamació crònica del fetge. El virus de l’hepatitis B, identificat el 1967 i causant de l'hepatitis sèrica, posttransfusional o per xeringa, cova durant 30-180 dies i infecta per via parenteral, especialment per intercanvi de fluids corporals, a través de relacions sexuals i, bé que cada cop menys, per transfusions de sang, trasplantaments o hemodiàlisi. Pot adquirir caràcter crònic. La infecció causada pel virus de l’hepatitis C es transmet per contacte de la sang amb fluids o material contaminats (ferides, punxades, transfusions, tatuatges, etc.) i en la gran majoria dels casos té un caràcter crònic (hepatitis crònica). Es caracteritza per inflamació prolongada del fetge amb fibrosi i infiltrat cel·lular, i pot revestir una forma benigna, anomenada persistent, o una altra de més greu, anomenada activa, que sol evolucionar cap a la cirrosi. Un percentatge considerable dels infectats per hepatitis C (al voltant del 15%) desenvolupen cirrosis i càncer de fetge. L’hepatitis D es troba sempre associada a l’hepatitis B i la fa més greu perquè combina l’acció de dos virus diferents.

L’hepatitis pot ésser causada també per altres virus (mononucleosi, citomegalovirus) i per agents diversos com bacteris, medicaments, substàncies tòxiques com l’alcohol (hepatitis alcohòlica) o les drogues. Des del punt de vista de la simptomatologia, l'hepatitis anictèrica és aquella que cursa sense icterícia. L'hepatitis fulminant és la que provoca, de manera aguda, una insuficiència hepàtica greu que sol portar a la mort.

No existeix un tractament farmacològic específic per a l’hepatitis A, i als malalts hom els recomana repòs, evitar l’alcohol i altres substàncies tòxiques i una dieta apropiada. L’hepatitis B tampoc té un tractament específic, i com l’hepatitis A, sol guarir espontàniament, bé que hom sol concentrar-se a evitar l'aparició de cirrosi. Bé que, des dels anys setanta, hom ha desenvolupat vacunes contra l’hepatitis A (administrades des dels anys noranta) i B (des del 1982), la principal estratègia de prevenció rau en les condicions higièniques i sanitàries adequades dels aliments i l’aigua, així com també de l’entorn humà en general. Quant a l’hepatitis C, hom ha aconseguit resultats limitats amb l’administració de fàrmacs basats en l’interferó i la ribavirina. Des de la segona dècada del segle XXI hom ha desenvolupat noves combinacions d’antivirals amb els qual hom creu que els índexs de guariment es podrien situar entorn del 90%.

Col·laboració: 
JVi / JaViB
Data de revisió: 
2015-01-15
Llegir més...