Suposa sempre un cos de doctrina mantingut amb autoritat dins una religió contra la qual l’heretge es rebel·la. Des del segle II el cristianisme tenia ja el desig de mantenir un ensenyament incontaminat i hom hi establí criteris per a detectar les desviacions: els pares apostòlics apel·laven, en aquest sentit, als profetes i als apòstols; posteriorment, els concilis esdevingueren l’instrument per definir l’ortodòxia i condemnar les heretgies. Entre les nombroses heretgies amb les quals hagué d’enfrontar-se el cristianisme durant els primers segles, cal fer esment del docetisme, marcionisme, montanisme, adopcionisme, sabel·lianisme, arianisme, apol·linarisme, nestorianisme, monofisisme, donatisme, pelagianisme i gnosticisme. Al segle XII l’Església començà de servir-se de la inquisició per a combatre els heretges; d’aquests, els qui refusaven la retractació eren lliurats al braç secular per ésser castigats. Després de la Reforma, l’Església Catòlica mantingué la teoria medieval referent a l’heretgia i continuà denunciant les teories o les opinions que considerava herètiques. Recentment, un gradual augment de tolerància i el moviment ecumènic han fet revisar la noció mateixa d’heretgia, de manera que de dia en dia és més possible de pertànyer a una església sense considerar heretges els adeptes a d’altres doctrines.
f
Religió