Abans hom la identificava amb l’anatomia microscòpica, però avui aquesta n'és només una part. EL terme ‘histologia’ fou utilitzat per primera vegada per K.Mayer, l’any 1819, per a designar l'Anatomie générale appliquée de Bichat, però des de molt abans hom ja discutia sobre la constitució dels organismes. El descobriment del microscopi compost (s. XVI) permeté d’estudiar els elements i les fines estructures que formen l’ésser viu. A.van Leeuwenhoek, M.Malpighi i N.Grew acceptaren la idea de la constitució fibril·lar de l’organisme. Les doctrines vitalistes del s. XVIII atribuïren força vital a les fibres i la qualitat d’ésser excitables. Només després de les investigacions del botànic M.J.Schleiden i del zoòleg T.Schwann fou establert el principi de l’organització cel·lular dels éssers vius. Amb R.Virchow la cèl·lula restà definida com a unitat fonamental, no solament en sentit morfològic, sinó també en sentit funcional. Els avenços en la correcció de les aberracions òptiques del microscopi fets per C.Huygens, J.Ramsden, C.L.Chevalier i E.Abbe, així com nous sistemes d’illuminació, ajudaren la investigació histològica. A la fi del s. XIX i al començament del XX hom arribà a estudiar molt a fons les estructures cel·lulars. Cal destacar els estudis de F.Henle, J.Müller, F.Dujardin, H.von Mohl, R.von Kölliker, K.von Nägeli i Ramón y Cajal, que investigaren l’anomenada anatomia microscòpica i escriviren diversos tractats, com Allgemeine Anatomie (‘Anatomia general’, 1841) de Heule, Mikroskopische Anatomie (‘Anatomia microscòpica’, 1850-54) de Kölliker, Handbuch der Lehre von den Geweben (‘Manual de la ciència dels teixits’, 1869-72) de S.Stircker i el Manual de Histología (1889) de Ramón y Cajal. Però el predomini de la tècnica dels talls histològics havia de conduir per força a un coneixement massa estàtic dels teixits. La morfologia moderna es caracteritza per la metòdica dinàmica i funcional. La investigació de la trama submicroscòpica del protoplasma ha contribuït particularment a fixar les bases d’una morfologia dinàmica. La histologia estudia el creixement dels teixits, animals o vegetals, des dels períodes germinatius fins que completen llur formació. També s’ocupa de la relació entre estructura i funció, a nivell del microscopi de llum, i dels canvis d’estructura segons les funcions a realitzar. La histologia humana estudia el creixement dels quatre teixits bàsics (epitelial, connectiu, muscular i nerviós) a partir de tres capes germinatives (ectoderma, mesoderma i endoderma) i l’adaptació entre ells durant el desenvolupament per a formar els òrgans. Les modernes tècniques microscòpiques han permès un nou desenvolupament de la histologia. Així, el microscopi electrònic, les radioautografies i altres formes d’histoquímica, la separació dels components cel·lulars per centrifugació diferencial i l’anàlisi bioquímica posterior, el microscopi d’immunofluorescència, el cultiu de teixits i altres tècniques, han obert un camp nou de coneixements sobre l’estructura cel·lular i ha ajudat a la formació de la moderna biologia cel·lular. A més, pel fet que els teixits són, en general, un agregat de cèl·lules, els avenços en el camp de la citologia ho són alhora en el de la histologia. Els contactes cel·lulars en les seves diverses modalitats: desmosomes, unions íntimes, unions septades, interdigitacions, hèrnies etc, han estat trobats en múltiples models cel·lulars. El que en principi hom pensava que era propi del teixit epitelial, posteriorment s’ha vist que es trobava entre la major part de cèl·lules, des del fibroblast (conjuntiu) a les fibres musculars estriades o llises. En aquest camp d’estudi, l’aplicació de la tècnica de la criofractura, així com la incorporació de les solucions fixadores de sals de lantà, tanins, concanavalina A, etc, ha contribuït a assolir un important coneixement dels ancoratges cel·lulars. Aquest estudi té un gran interès farmacològic, atès que hom pot comprovar la incidència de les drogues i dels trastorns bioquímics que intervenen en la disgregació del teixit. Molts tipus de càncer de pell són motivats per l’alteració dels contactes cel·lulars, principalment dels desmosomes, tan nombrosos en la capa espinosa de l’epidermis. L’aplicació de l’autoradiografia en els estudis ultraestructurals ha permès de comprendre els fenòmens íntims de la síntesi i de la secreció tant a nivell de les glàndules endocrines com de les exocrines. El coneixement de la ultraestructura de la sinapsi, amb les seves diverses modalitats, i de la transmissió de les neurohormones és com més va més problemàtic, ja que si bé existeix un model molt general, cal pensar que hi ha variants per les diverses cèl·lules neurosecretores, encara poc conegudes.
f
Biologia