El principi òptic de l’holograma fou descobert per D. Gabor el 1947, però no fou posat en pràctica fins el desenvolupament d’una font eficient de llum coherent, el làser , que fou aplicat en aquest camp per E.N. Leith, J. Upatnieks i C.W. Stroke, a partir del 1963. L' enregistrament d’un holograma s’assoleix de la següent manera. La llum emesa per un làser és dividida en dos feixos mitjançant un mirall semitransparent. Un dels feixos, anomenat feix de referència , il·lumina (directament o bé a través d’algun sistema òptic intermedi) el negatiu fotogràfic. L’altre feix, anomenat feix objecte , il·lumina l’objecte a fotografiar: la llum que aquest difracta il·lumina també el negatiu fotogràfic. La interferència d’aquests dos feixos sobre el negatiu fotogràfic, hi produeix la impressió d’una trama de franges interferencials. La reconstrucció (o restitució ) de la imatge tridimensional enregistrada en l’holograma consisteix en el següent: mitjançant la il·luminació de l’holograma per un feix làser, disposat d’idèntica manera que el feix de referència emprat durant l’enregistrament de l’holograma, un observador que mira a través de l’holograma veu, en el seu interior aparent, una imatge tridimensional de l’objecte original, és a dir, l’observador, en desplaçar-se, aprecia diferències de perspectiva (més exactament, de paral·laxi ). El procediment que permet l’obtenció d’hologrames constitueix l' holografia , disciplina que ha evolucionat ràpidament, tot aplicant-se a la indústria, la ciència (interferometria, etc), la tècnica (emmagatzematge d’informació, etc) i el lleure (espectacles, etc).
m
Física
Esquema de l’enregistrament d’un holograma
© Fototeca.cat
Negatiu fotogràfic (transparent) impressionat a conseqüència de la interferència de dos feixos de llum coherents i que, il·luminat i observat adientment, reprodueix una imatge en relleu de l’objecte fotografiat.