L’adhesió al calvinisme d’homes com Antoni de Borbó, rei de Navarra, el príncep de Condé i l’almirall de Coligny, entre altres, donà força política al calvinisme amb vista a la defensa dels seus drets de minoria religiosa, alhora que li feia assumir la defensa dels drets dels estats enfront de la monarquia, més i més absolutista. A la mort d’Enric II, coincident amb la celebració del primer sínode calvinista a París (1559), en el qual fou acceptada la Confessio gallicana, redactada pel mateix Calví, la regència de Caterina de Mèdici aportà una dimensió política en la pugna amb els Guisa, capdavanters d’una política i del grup catòlic. La conjuració d'Amboise (1560) contra els Guisa provocà els primers fets de sang, pal·liats amb la celebració dels Estats Generals a Orleans i el col·loqui de religió a Poissy (1561). El fracàs d’aquest i la matança de Vassy pels homes de Guisa (1562) provocaren l’inici de les guerres de religió a França, que duraren fins el 1598. La pau de Saint-Germain (1570) reconegué els hugonots com a potència autònoma i els concedí quatre places fortes. L’edicte de Nantes (1598) els concedí llibertat de consciència i culte excepte a la capital, ús de tots els drets civils, cambres judicials especials que els garantien i 200 places fortes com a penyora. La reacció antiabsolutista els primers anys del regnat de Lluís XIII portà a les últimes guerres hugonotes, acabades amb la presa de la Rochelle i l’edicte de Nimes (1628), que tornà totes les places al domini de la corona. La revocació de l’edicte de Nantes (1685) imposà la demolició dels llocs de culte calvinista, prohibí les reunions de culte, obligà les famílies calvinistes a batejar catòlicament els infants i provocà l’emigració. Anys més tard, sota la direcció de Joan Cavalier, els hugonots protagonitzaren encara la revolta dels camisards. A Catalunya la penetració constant d’occitans i de francesos, al s XVI, que s’hi establien, i les infiltracions de bandolers a les zones muntanyenques foren vehicles d’un principi d’introducció del calvinisme al Principat. Alarmat per aquest fet, Felip II de Castella revisà el seu capteniment inicial envers les institucions catalanes: introduí la censura governativa en les publicacions, prohibí als súbdits de la corona catalanoaragonesa d’estudiar a les universitats estrangeres llevat d’algunes d’Itàlia i prohibí que els francesos exercissin la docència a Catalunya. En sorgir el conflicte de l'excusat, Felip II ho atribuí a una proclivitat de Catalunya envers el protestantisme i féu detenir diputats i nobles catalans. Aquesta situació vidriosa exagerada a causa de la intransigència religiosa del monarca es perllongà durant tot el regnat i, de fet, es mantingué durant tot el s XVII.
f
m
adj
Cristianisme