i humanisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

humanisme

humanismo (es), humanism (en)
Erasme , retrat que féu el pintor Hans Holbein, el Jove (1497-1543), de l’humanista holandès
© Corel Professional Photos
substantiu masculí m història hist i literatura lit
Mot que, en sentit propi, designa el fet històric del renovellament dels estudis clàssics que arrelà en la literatura italiana del s. XIV i s’imposà per tot Europa els dos següents, contemporàniament a una nova valoració de l’home i del seu paper en el món: el Renaixement.

L’any 1428, el florentí Leonardo Bruni compongué una oració fúnebre per a Nanni degli Strozzi on apareix, en un context revelador, la paraula humanitas , la història i el sentit de la qual constitueixen una dada imprescindible per a la comprensió de l’humanisme renaixentista. Humanitas és un mot llatí que tradueix el grec φιλανϕρωπια, que significa ‘amor a la condició humana’ i que fou usat per primera vegada per Èsquil, que l’aplicà a la benevolència de Prometeu envers els homes. A l’època hel·lenística i romana era una qualitat desitjable en un monarca, i sant Pau l’atribuïa a Crist. El llatí humanitas sovinteja en els texts d’autors estoics o influïts per l’estoïcisme des de mitjan s II aC, amb el sentit, generalment, de lligam entre els homes, constitutiu humà independent de la raça, les creences, el lloc d’origen, etc, de cadascú. En aquest sentit humanitas és complementari de la idea de concordia , que hom aplica fonamentalment a fets de política interior i d’equilibri social. Ambdós conceptes constituïen les parets mestres on recolzà la justificació de l’imperialisme expansionista romà. L’humanisme resultant d’aquests fets tingué una manifestació externa en la carrera acadèmica de les classes dominants de l’Imperi: l’estudi dels fets literaris com a models d’estil i l’anàlisi minuciosa i la classificació acurada dels distints trets formals de cada gènere (retòrica) eren obligats i formaven part del bagatge de coneixements imprescindible per a un home lliure. Bruni trobà el terme humanitas en Ciceró, potser en Aulus Gel·li i en Sèneca, i el convertí en un ideal que encisà els homes del Renaixement bo i llegint-lo amb els ulls fixos en Atenes i no en Roma. La seva oració fúnebre és un exercici fidel d’imitació en llatí del discurs funeral que Tucídides posà en boca de Pèricles al llibre II de la Història de la guerra del Peloponès , i hi intentà la transposició de l’humanisme cívic de la democràcia atenesa a la Florència contemporània, també èmula de l’antiga Atenes com a protectora de les arts. També aquest humanisme recolzà en una formació determinada. Umanista era anomenat, en italià de l’època, el professor de literatura clàssica, grega i llatina, i els studia humanitatis constituïren aviat, arreu d’Europa, un ambiciós programa renovador, enfront dels medievals, que pretengué de formar un home nou. En la ficció literària Gargantua i Pantagruel , de Rabelais, el primer recomanava al seu fill l’estudi del grec, del llatí, llengües cabdals en les quals hauria de redactar prenent com a models Plató i Ciceró, i també de l’hebreu (per a la lectura dels texts veterotestamentaris). La diferència de l’educació rebuda per Gargantua en contraposició a la del seu fill, pròpia d’una època en què “la llum i la dignitat havien estat restituïdes a les lletres”, restava de manifest en una carta que el mateix Rabelais transcriví el 1532. De fet, pocs anys abans (1530) Francesc I havia fundat el Collège des Trois Langues (grec, llatí i hebreu), el futur Collège de France, imitant l’exemple d’Alcalà i de Lovaina. La recomanació de Gargantua, doncs, recolzava en uns fets concrets i es feia eco d’un estat de coses favorable a la difusió dels estudis clàssics a Itàlia des del segle anterior, per la presència d’exiliats o refugiats bizantins, que foren els primers mestres de grec dels humanistes, i pel comerç de manuscrits, la difusió dels quals acabà d’ésser un fet amb la impremta. Fou al s XVI que l’humanisme s’imposà arreu d’Europa, i no solament en literatura. Totes les arts resultaren influïdes pel nou esperit i també les ciències, des de Copèrnic a Vesalius. Hom estudiava els models literaris grecs i llatins, l’escultura clàssica i Vitruvi, i també Euclides i Hipòcrates. El mateix Maquiavel formulava programàticament, al pròleg d' Il principe , que la comprensió de la política es basava en “una llarga experiència de les coses modernes i una lectura contínua de les antigues”. Els humanistes s’engatjaren i s’aïllaren alhora; demostraren una gran capacitat d’estudi, viatjaren molt i, des de Thomas More, passant per Rabelais, fins a Campanella, molts d’ells, en els seus escrits, alternaren fantasia i seriositat, ironia, amargor i escarni. Amb l’interès per la història augmentà l’interès per la geografia, pels països llunyans i els costums més exòtics. El fantàstic i el real, el sentit al·legòric i el literal dels texts més diferents resultaven indeslligables, solidaris. Les influències més contradictòries, des de Llucià a Plató, des d’Apuleu a Ciceró, restaven conciliades en obres unitàries plenes de sentit. El tret potser més característic de l’humanisme fins al s XVI fou, malgrat les excepcions, el seu caràcter religiós: és cert que el cristianisme entrà en crisi en aquest moment, però aquest fet constituí més aviat una mostra de vitalitat. Hi hagué un retorn a les fonts, a la Sagrada Escriptura, que no entrà en conflicte amb l’altre retorn, paral·lel, als clàssics pagans. Aquest fet comportà a vegades una certa ingenuïtat, però, amb ella i tot, fou assumit pels humanistes en general. La clau mestra d’aquesta simbiosi fou el platonisme al·legoritzant i cristianitzant que practicaren des del començament els comentaristes italians de Plató i d’Apuleu. L’epicureisme cristià d’Erasme ja palesà un altre tipus d’estructura mental, i també, d’una altra manera, l’estoïcisme cristià de More (del More, sobretot, empresonat i a punt de morir). Potser el primer a refusar el platonisme, d’una manera anecdòtica de bon principi però profundament i càusticament, fou Montaigne (la seva crítica de Lleó Hebreu és ben característica del seu esperit); aquest refús comportà, en el fons, una crítica dels mètodes del platonisme i originà nombrosos comentaris sobre les més petites particularitats de l’obra platònica i de la dels continuadors. Aquest esperit innovador es concretà, en certa manera, en Novum Organum (1620) de Francis Bacon: la raó i el pensament podien ésser combatuts d’entrada, però l’experiència demostrà al capdavall l’evidència que constituïen i esdevenien, aleshores, “causa i començament de grans fets”; això és, deia Bacon, el que passà a Cristòfor Colom, i aquí començà, de fet, una llarga aventura del pensament europeu, que restà ja lluny dels orígens de l’humanisme.

L'humanisme als Països Catalans

Als Països Catalans, l’humanisme, amb la transformació cultural i el canvi de perspectives que comportà, es palesà ben aviat. Abans d’acabar el s XIV ja es promogué a Catalunya un moviment literari, de molta transcendència, que cristal·lizà en l’aparició d’una sèrie de professionals ben disciplinats en la llengua llatina. Cal tenir en compte, però, que amb anterioritat a aquest moviment els clàssics ja eren coneguts. Des de la cort d’Avinyó, i sobretot per la intervenció de Juan Fernández de Heredia, que vulgaritzà els autors grecs directament, avantçant-se al renaixement clàssic universal i fent realitat un dels més grans desigs del Petrarca, arribà a la cort de Pere III i de Joan II la suggestió per la traducció dels autors llatins. A partir del 1380, a les cancelleries oficials catalanes, a causa del gran coneixement del llatí dels oficials reials i també del fet que acostumaven a completar a Itàlia llur formació de juristes, s’introduí la influència del classicisme, i de la veneració sentida pels antics, es deriva un culte per la forma literària que restà plasmat tant en la prosa oficial llatina com en la catalana. Aquest fet tingué molta importància en la penetració de l’humanisme a Catalunya, puix que el conreu del gènere epistolar en llatí hi contribuí eficaçment. Hom posseeix el testimoni d’un epistolari de Bartomeu Sirvent, secretari de cort del rei Joan I, gran bibliòfil i apassionat diletant de les lletres gregues. Sota el seu mecenatge i el dels monarques posteriors, una munió de funcionaris manifestaren una notable preocupació per l’estil en el carteig retòric en llatí: Pere Guitard, Pere de Benviure, Lluís Carbonell i el seu deixeble Pere Despont, Guillem Ponç i, sobretot Bernat Metge, el més gran dels humanistes catalans, que, ja el 1388, compongué la seva traducció del Griselidis del Petrarca. L’epistolografia encara rebé una influència més directa dels humanistes italians sota el regnat d’Alfons el Magnànim, atès que molts d’ells entraren al servei del monarca, com Lorenzo Valla, Bruni d’Arezzo, Leonardo Giovanni Pontano, etc. Al seu costat es formaren Pau Nicolàs, Joan Olzina, Francesc Martorell i, sobretot Arnau de Fenolleda. Així, l’evolució de la cultura literària a la darreria del s XIV donà els veritables creadors de la prosa culta, amb un gust refinat i sense afectació: Bernat Metge i Antoni Canals. Del primer, ultra les seves funcions burocràtiques, les seves obres humanístiques, que culminen amb Lo somni , el consagren com a home d’altíssima vàlua. El valencià Antoni Canals intentà de conciliar la teologia cristiana amb el pensament filosòfic clàssic pagà i considerà els clàssics llatins, per la seva exemplaritat, com a autoritats, àdhuc en el terreny moral. Al costat d’aquestes dues figures, participant de l’ajut dels monarques (Martí, bon lector de Sèneca; Alfons el Magnànim, el més brillant dels reis humanistes; Joan II i Ferran II), cal esmentar els altres traductors de llengües clàssiques i de l’italià renaixentista: Guillem Nicolau, Guillem de Copons, Martí de Viciana, Antoni de Vilaragut, Nicolau Quilis, Ferran Valentí, traductor de Ciceró, Lluís de Fenollet, etc. En l’oratòria religiosa i política es destacà el religiós barceloní Felip de Malla, que exhortava els seus compatricis a educar-se seriosament en les lletres clàssiques i mostrava, als seus sermons, unes qualitats d’erudit, més que no pas de teòleg. Francesc Alegre, admirador dels renaixentistes italians, traduí una obra de Bruni d’Arezzo i les Metamorfosis d’Ovidi, basant-se en l’obra De genealogia deorum de Boccaccio. Juntament amb Joan Roís de Corella, escriptor polifacètic, traductor i autor d’adaptacions de faules ovidianes en prosa, aquests escriptors de la darreria del s XV ompliren la prosa catalana d’artificiositat i de barroquisme, fruit de la imitació desbordada de l’idioma dels clàssics. El príncep de Viana fou també un home intensament dedicat a les tasques literàries, bé que hom ha de considerar més brillant el grup d’humanistes format entorn del seu germà Ferran II. Aquest féu venir a Catalunya Antonio Geraldini, que, juntament amb altres italians (Marineo), donà vida als grups humanístics aïllats i féu acréixer l’afecció al conreu del llatí. Al Principat, el cardenal Joan Margarit, bisbe de Girona, autor del Paralipómenon , dedicà el seu tractat polític Corona regum al monarca Ferran i afavorí altres literats; ell féu possible la figura de Jeroni de Pau, el primer hel·lenista després d’Herèdia, familiar del papa Borja, deixeble del Panormita i en relació amb els Geraldini. Al seu costat hom troba també el bibliòfil Pere Miquel Carbonell. En aquests anys la impremta fou introduïda al país, i a Barcelona el primer llibre imprès fou la gramàtica llatina de Perotti (1475). Al País Valencià, al començament del s XVI sorgí un grup d’humanistes important. Els seus membres estigueren lligats al moviment erasmista ( erasmisme): Pere Joan Oliver, Joan Gelida, Joan Martí Població i, especialment, Joan Lluís Vives, deixeble i confident d’Erasme, una de les grans figures de les lletres europees. Després d’ell, bé que no manquen continuadors de la tradició clàssica, la cultura catalana caminà fatalment cap al període de la decadència.

Col·laboració: 
CMi
Llegir més...